Mentre els alemanys diuen que volen tenir la bomba atòmica i l’exèrcit més fort d’Europa, Espanya va lliscant cap a l’obscurantisme que la va mantenir durant més de dos-cents anys a la cua d’Occident. Pedro Sánchez hauria de fixar-se en París i Londres, abans de donar lliçons al canceller Merz sobre els problemes d’abraçar les armes nuclears. Els anglesos i els francesos van dedicar tot el segle XX a contenir Alemanya perquè no els passés al davant i, al final, només hauran aconseguit de fer-se mal a ells mateixos. Als castellans els pot passar una cosa similar amb Catalunya.
He intentat veure El Cautivo, la pel·lícula d’Alejandro Amenábar sobre Cervantes, i és tan dolenta que no me n’he sortit ni veient-la a trossos al meu compte de Netflix, a l’hora de dinar. Amenábar va ser un dels primers símbols de l’èxit de la Transició en la meva generació. Quan Amenábar va treure Abre los ojos, Madrid no sols havia aprofitat la democràcia per treure’s la pàtina franquista. També havia aconseguit apropiar-se dels ideals de llibertat i d’obertura al món que havien estat les marques de la cultura catalana i de Barcelona des del temps de la Renaixença.
El 1997, quan Amenábar va tenir el primer èxit, als carrers de Barcelona s’hi sentia més el català, però el nivell de consciència del país era molt més baix. El tall amb les grans figures d’abans de la guerra semblava permanent. La majoria de catalans consideraven que El País i La Vanguardia eren diaris objectius, i llegien la ficció i les cròniques d’actualitat en castellà. La situació ha canviat radicalment. Per posar un exemple, el supervendes Javier Cercas té previst treure un llibre sobre la història d’El País que es dirà El periódico de la democracia i costarà trobar catalans que no se'n riguin per sota el nas.
Madrid no té un Gaudí, un Dalí, un Casals o un Pla que puguin fer de mirall col·lectiu i donar profunditat política a la seva idea de nació més enllà del repartiment de recursos
Amb el 155, Catalunya s’ha tret un pes de sobre perquè —com s’ha vist amb la immigració— la democràcia espanyola ha servit, sobretot, per explotar les virtuts dels catalans fins a convertir-les en febleses. Els castellans, per la seva banda, miren de fer-se una èpica a correcuita perquè dominen els ressorts de l’Estat, però els estats europeus es van dissolent en un marc més general. Les grans figures castellanes no estan lligades als anhels del seu poble, ni a la lluita per la democràcia i la llibertat. Madrid no té un Gaudí, un Dalí, un Casals o un Pla que puguin fer de mirall col·lectiu i donar profunditat política a la seva idea de nació més enllà del repartiment de recursos.
La relliscada d’Ignacio Peyró amb el cas de Julio Iglesias —primer escrivint-li una hagiografia i després marcant distàncies per protegir-se de la crítica feminista— té de rerefons aquesta superficialitat que la democràcia espanyola ha donat a la cultura castellana per mirar de menjar-se Catalunya. Quan Peyró va prologar la reedició dels llibres d’Augusto Assia sobre Anglaterra, va confondre Joan Pujol —l’espia que va fer possible el desembarcament de Normandia— amb un tal Juan Pujol, falangista de Múrcia, ferotgement antisemita, que va ser cap de propaganda del govern de Burgos. Llavors no va protestar ningú. Els elogis de la premsa feminista van ser unànimes i espaterrants.
Tot això ara començarà a passar factura. En les èpoques de transició la cultura i la imaginació tenen més importància que els polítics o les xarxes d’interessos. N’hi ha prou de mirar cap als Estats Units i veure fins a quin punt els debats i les figures intel·lectuals marquen les decisions de Washington i dels grans empresaris tecnològics. El mateix canceller Merz no hauria dit que vol la bomba atòmica sense la guerra cultural que ha fet possible l’emergència d’Alternativa per Alemanya. Els polítics alemanys, una mica com els catalans, encara estan força dominats per les inèrcies del segle XX, però el poble ja comença a girar full.
A Espanya, Madrid vol tornar a imposar la seva hegemonia per la força de la massa, i per això els diaris embogeixen amb Bad Bunny. Els encanta que canti en castellà a la Super Bowl i que demani la independència de Puerto Rico als americans anglosaxons. Però l’època de les masses ha passat, igual que l’època de la socialdemocràcia, que va servir als castellans per imposar la seva llei a través de les necessitats dels pobres. No sabem què vindrà, però Sánchez no anirà enlloc invocant els valors de la Transició ni organitzant cimeres progressistes a Barcelona per fer veure que les esquerres comprenen Catalunya.
El poder abandonarà els polítics que no siguin capaços de dir coses noves o de doblegar l’oposició per la força bruta, com va fer l’Estat amb el 155. Això sol ja farà que es vegi de manera molt marcada que el poble català i el poble castellà són dos pobles diferents, que s’anul·len l’un a l’altre quan no tenen vida pròpia. Sánchez polaritza amb VOX i fa veure que és el polític més pacifista i més demòcrata d’Europa. Però tard o d’hora haurà de triar entre prendre’s seriosament la llibertat dels catalans o pujar al carro d’Abascal, que és on acabarà enfilat quan els jutges l’acorralin i Brussel·les ja no el necessiti.
L’intent de repetir amb ERC l’estratègia que el PSOE ja va utilitzar amb el PSC —aprofitant que Gabriel Rufián és de cultura castellana— només multiplicarà les contradiccions d’una Espanya que encara no ha entès que la seva bomba atòmica era l’autodeterminació de Catalunya.