benvolgut tu de fa vint o trenta anys,
arribarà un dia en què deixaràs de banda tot el que ara estimes i rebutjaràs sentir la més mínima passió per un mundial de futbol, segurament perquè odiaràs les farses. t’hauràs informat i hauràs descobert que, per tal que la copa del món 2022 se celebri a qatar, el país del golf pèrsic haurà construït en dotze anys una pila d’estadis nous, estacions de metro, aeroports, ports, hotels i fins i tot una ciutat sencera, lusail. com? aplicant la kalafa, un mètode d’esclavisme modern imperant fins al 2020 i basat en que els drets dels treballadors estrangers de qatar són propietat del seu ‘patrocinador’, sigui una empresa o una persona, que és qui li imposa les condicions laborals. si el treballador no les compleix, el patrocinador té dret a retenir-li el passaport i per tant, el bregaire no pot sortir del país, ni canviar de feina, ni tan sols tenir la documentació per trobar un lloguer. com que a qatar els sindicats estan prohibits pels treballadors immigrants, que suposen el 95% de la mà d’obra, la kafala haurà funcionat com una seda fins que, dos anys abans del mundial i per tal de maquillar una mica l’assumpte, la comunitat internacional pressionarà per tal que qatar la retiri de la seva legislació. quan això passi, gairebé 6.500 treballadors immigrants hauran mort en la construcció de les infraestructures per una copa del món que tindrà les graderies plenes de ciutadans qatarians animant a seleccions de països dels quals no en saben res.

evidentment afirmaràs que no veuràs cap partit, igual que Eric Cantona, i que si enxampes algun resum de gols al telenotícies o alguna notícia a mitjans digitals, la llegiràs amb el rostre molt tens i bufant molt fortament un xiulet, com a les manifestacions sindicals. diràs als quatre vents i amb posat molt íntegre que “la fifa t’ha robat la il·lusió i la felicitat”, però la veritat és que a la fifa li importarà un rave el que facis o deixis de fer. el seu president, gianni infantino, no pensarà en tu i en el teu boicot simbòlic quan cada matí s’afaiti la calba amb gillette en un lavabo d’algun hotelàs que tres anys abans no existia i que un bon grapat d’immigrants explotats haurà construït als afores de doha, enmig del desert, a trenta-un graus a l’ombra en ple mes de novembre. a infantino el teu boicot de pixarrí no li farà cap por, ja que ell serà el gran supervivent de les corrupteles, trampetes i jocs d’interessos que hauran arrasat mitja fifa en el qatargate, l’escàndol destapat després que, per via dels soborns, qatar fos l’any 2010 escollida seu de la copa del món 2022.

Un dia cauràs a la trampa de fer boicot al mundial senzillament dient que fas boicot al mundial, com un farsant més, com si la cosa fes el fet

decidiràs renunciar a l’espectacle futbolístic més gran del planeta perquè ja no seràs aquell nen que col·leccionava cromos panini amb l’especial usa 94’. enrere quedaran les llibretes on dibuixaves samarretes dels equips de frança 98' i a sota, com si fos una viquipèdia sui generis, hi escrivies el palmarès de cada equip, el màxim golejador històric d’aquell país o qualsevol dada que havies trobat a l’especial sobre el mundial de la revista don balón. ara no t’ho creuràs, però un dia enyoraràs mirar al 33, cada tarda, històries del mundial de futbol, aquella sèrie de dibuixos animats on un vell periodista anglès explicava a dos nens, una a una, totes les copes del món que havia cobert. l’any 2022, però, no t'interessarà gens ni mica un mundial, el de la vergonya, que tothom dirà que no hauria d’existir però que tothom acabarà veient, ni que sigui per gaudir d'una patacada de frança, per veure a van gaal dirigint holanda malgrat tenir càncer o per descobrir si messi no deixa escapar l'últim tren de la seva vida. també et passarà a tu, malgrat que et proposis justament el contrari.

un dia t’adonaràs que fer-se gran és assumir les incoherències de la vida adulta i acceptar-les per tal de no embogir, per això et recolzaràs en gestos estètics que pretenen aconseguir el que només podria assolir l’acció directa. per exemple, escriuràs un article en minúscules per protestar contra qatar 2022, emulant el teu poeta preferit, enric casasses, que un dia va despenjar-se dient que escriuria en minúscules mentre no s’aturés la repressió de l’estat espanyol contra els catalans. també planejaràs anar un dia al mnac i llençar quilos de salsa de romesco a la maiestas domini de l’absis central de taüll, suman-te d’aquesta manera als manifestants que pretenen aturar el canvi climàtic abocant suc de tomàquet a les obres de van gogh. i sobretot, en aquest reguitzell de gestos –més que de fets- de protesta semblants al de l’ajuntament de parís dient que no instal·larà pantalles gegants per veure futbol als carrers, assumiràs fer boicot al mundial senzillament dient que fas boicot al mundial, però des del sofà, com un farsant més, com si la cosa fes el fet.

Boicotejar qatar té sentit si no s'oblida que aquí, a casa nostra, també és urgentíssim replantejar-se la qualitat de vida i els drets socials que afecten la nostra classe treballadora

promouràs el boicot perquè a qatar els drets de les dones són tan dèbils com un paper de fumar, que és un país que reprimeix durament les relacions amoroses entre persones del mateix sexe i que evidentment la prohibició de partits polítics està a l’ordre del dia. algú que seràs tu però més vell, un divendres, t’escriurà alertan-te que aquells mundials de futbol que abans anhelaves durant quatre anys ja fa temps que van deixar de ser el que eren, segurament perquè el futbol ja no s'assemblarà gens a allò que va enamorar-te de petit. aleshores entendràs que l'esport rei, com tot, un dia també va caure a les urpes de la globalització, una cosa que ara potser no saps què vol dir però que acabarà esdevenint, tard o d’hora, la malaltia terminal més letal del planeta. creu-me: hi haurà un dia que et diran que el món està malalt, que cal ser responsable amb l’ús de l’aigua i l’energia, que agafis poc el cotxe i que posis la rentadora a una hora concreta per no gastar tant, però mentre t’ho diguin, a qatar jugaran un mundial en ple mes de novembre i en estadis on per primer cop a la història caldrà posar aire condicionat per evitar cops de calor.

no vull entristir-te, però tampoc voldria enganyar-te. arribarà un dia que aquell marrec que somiava ser escriptor, escriure a les revistes que venien al quiosc de la cantonada i ser corresponsal en una copa del món per enviar cròniques des d’una habitació d’hotel, en efecte, acabarà escrivint en un diari i ho farà sobre el mundial, però per avisar-te que l’única crònica que voldria fer-ne és aquesta que llegeixes. i sobretot, que si l’escriu és perquè no treballa per a un mitjà de comunicació de qatar, ja que en aquell país no existeix la llibertat d’expressió i allà aquest article no existiria. per tant, només espero que m’entenguis i comprenguis que boicotejar el mundial perquè han mort milers de treballadors és lícit i lògic, però que no serveix de res si quan acabi el torneig, de sobte, una amnèsia col·lectiva s’apodera de tot i la gent oblida que lluny de qatar, aquí, a casa nostra, també és urgentíssim replantejar-se la qualitat de vida i els drets socials que afecten la nostra classe treballadora.

per desgràcia, un dia t’adonaràs que la globalització i el liberalisme salvatge han aconseguit fer oblidar als treballadors que qui genera riquesa és el seu treball. tampoc els futbolistes seran conscients que, per molt que alguns des de casa pretenguin boicotejar el mundial, són només ells els que poden aconseguir boicotejar de debò una copa del món infame amb un sol gest: absentar-s’hi i no jugar. pensaràs que faig volar coloms i que somio massa, però t’he d’alertar que és normal. t’agradi o no, pretenguis o no evitar-ho, a mesura que et facis gran t’aniràs tornant més pragmàtic, però mai no abandonaràs del tot l'idealisme i a vegades una pel·lícula, un llibre o un bon disc et faran creure que el món és un indret que val la pena i, com diu una cançó de mishima que t’agradarà molt, miraràs de trobar en tot la forma d’un sentit. adoptar la forma d’un sentit que es busca. i algun dia, malgrat ara no ho sàpigues, admetràs que tu també, potser sense saber-ho, en algun moment hauràs volgut ser una cançó, que algú et cantés, ser melodia. potser sense saber-ho, en algun moment fins i tot hauràs cregut en l’amor. i en la justícia. i en els drets humans. i en la llibertat. fins i tot, potser sense saber-ho, en algun moment hauràs cregut en el futbol.