Fa uns deu dies que el jutjat mercantil número 11 de Barcelona va ordenar el tancament d’un lloc web de consum estratègic impulsat per l’ANC que permetia identificar empreses responsables i respectuoses amb la vida política i social catalana, per la via, per exemple, de la responsabilitat social, el medi ambient o el respecte a la llengua catalana. En el fons, amb aquesta identificació, la campanya es proposava promoure la compra i el consum dels productes d’aquestes empreses.

El cas d’aquest web va arribar a les mans de la justícia després que la patronal Foment del Treball la denunciés perquè a criteri seu incitava al boicot empresarial des d’un plantejament irracional, convidava a deixar de comprar en unes empreses en favor d’unes altres a partir d’arguments fora de raó, falsejant la lliure competència i perjudicant l’interès públic.

Analitzat el cas, el jutjat afirma que el web era un acte “obstaculitzador, en la modalitat de boicot”. La sentència és la continuació d’una primera resolució que ja va fer l’agost de 2019, en què afirmava que l’entitat incitava a la discriminació. Déu me’n guard d’embolicar-me en sentències judicials més enllà de manifestar la meva sorpresa, que es fonamenta en el que segueix.

En primer lloc, al meu entendre, la percepció de la web per part de Foment i del jutge és errònia. En rigor, promovia el que tècnicament s’anomena “compra activa” (en anglès s’utilitza el terme buycot), un concepte diferent al de boicot. Aquest darrer consisteix a fer campanyes per deixar de comprar a un o diversos proveïdors, sigui perquè apliquen males pràctiques productives, sigui perquè contaminen, sigui perquè empren mà d’obra infantil, sigui perquè produeixen en una regió determinada, sigui perquè cauen malament per motius històrics, pel que sigui. Promoure la compra activa pot tenir com a conseqüència una desviació de la compra d’un proveïdor a l’altre, però no és en sí mateix cap incitació al boicot, no és explícit ni va dirigit a ningú. En aquest cas, no era ni una cosa ni l’altre, tanmateix el jutge que ha ordenat tancar el lloc web ha comprat i ha portat fins a l’extrem els arguments de Foment del Treball.

De crides se’n han fet una pila, especialment al voltant del referèndum del 2017. No es tractaven d’insinuacions al boicot, sinó de crides explícites, amb noms de marques i d’empreses catalanes. No em consta que cap agent econòmic o social hagi presentat al llarg d’aquests anys demandes judicials, ni que la justícia, per la seva banda, hagi actuat d’ofici

En segon lloc, a Espanya ja fa molts anys que de manera esporàdica, però amb notable continuïtat en el temps, s'estan produint crides al boicot als productes elaborats a Catalunya o genèricament a empreses radicades aquí, fins i tot multinacionals. En aquest segle, pel que jo conec, el tret de sortida el va donar unes declaracions de Josep Lluís Carod Rovira el 2004, quan va dir que dubtava que s’hagués de donar suport a la candidatura madrilenya als jocs olímpics de 2012, després que el govern espanyol impedís que Catalunya fos reconeguda com a selecció nacional en l’esport de l’hoquei sobre patins. La cosa va acabar amb una crida al boicot comercial (especialment al cava, un producte fàcil d’identificar i que s’associava amb Catalunya) per part de molts mitjans de comunicació. De crides se’n han fet una pila posteriorment, especialment al voltant del referèndum del 2017. No es tractaven d’insinuacions al boicot, es tractava de crides explícites, amb noms de marques i d’empreses a tot allò que faci tuf de català. No em consta que cap agent econòmic o social hagi presentat al llarg d’aquests anys demandes judicials, ni que la justícia, per la seva banda, hagi actuat d’ofici.

En tercer lloc, al seu dia, una institució especialitzada en la competència en el mercat espanyol com és la CNMC va estudiar el tema del web de l’ANC i va decidir que arxivava el cas perquè no veia clar que hagués tingut efectes en la dinàmica competitiva de mercat. Si ho va decidir per no fer soroll i no alimentar la publicitat del lloc web, no ho sabem. En qualsevol cas, no va entrar en el territori de la polèmica i el protagonisme com sí que ha fet el jutjat número 11 de Barcelona.

En quart lloc, la justícia mira cap a una altra banda en alteracions del funcionament normal del mercat que van a remolc de l’acció política molt més greus que el web que ens ocupa. A Catalunya en tenim exemples pràcticament a diari i són de gran relleu econòmic. N’hi ha tant de puntuals (al 2017 la incitació a deslocalitzar seus socials d’empreses a Catalunya o la retirada intencionada de dipòsits per part d’empreses connectades amb l’Estat, d’entitats financeres catalanes en ple procés), com d’estructurals i sistemàtics (incompliment d’inversions públiques pressupostades o el mateix dèficit fiscal).

Tot plegat, em pregunto, si no estarem davant una mostra més que la justícia espanyola excel·leix en un atribut que es repeteix en les crides a fer boicot a productes procedents de territoris concrets? Em refereixo a un concepte de màrqueting conegut com a “animositat” (una mena d’antipatia, de voluntat de perjudicar) respecte als que es consideren enemics o estranys, en aquest cas l’independentisme.