Amb molta murrieria política, el president Emmanuel Macron acaba d’impulsar una modificació constitucional per incloure el dret a l’avortament a la Carta Magna francesa; un canvi que ahir mateix aprovà l’Assemblea Nacional per una majoria abassegadora de 439 vots a favor (inclosa part de la dreta radical lepenista) i només 30 en contra. Més enllà de si se celebra o no la integració d’aquest dret en una constitució (servidor l’aplaudeix, com qualsevol pressupòsit liberal d’atorgar a les dones l’albir sobre la lliure disposició del seu cos), a ningú se li escapa que la cabriola de Macron no només tenia per objectiu solidificar un dret prou garantit al seu país (blindant-lo de temptacions regressives, en el cas de futures majories parlamentàries conservadores). També avisava els poders regionals —i l’estament judicial— que la força legislativa recau en el poder executiu que ell mateix comanda.

La cabriola de Macron té motius de fonament; d’ençà que, farà cosa de dos anys, el Tribunal Suprem ianqui va carregar-se l’arxiconeguda llei Roe v. Wade, molts estats nord-americans s’han exercitat a limitar l’exercici de la interrupció de l’embaràs acostant-lo massa sovint a la prohibició quasi taxativa, com és el cas de Tennessee. Afers com l’americà o el francès demostren, ho escrivia ahir mateix l’Enric Vila en aquestes pàgines, l’aiguabarreig de forces entre l’estament judicial i el polític en una espècie de lluita perpètua de contrapoders. Macron ha volgut fotre un cop a la taula d’aquest magma aprovant una modificació constitucional que té la perícia de sustentar-se en un dret de llarga tradició laica a França com és el de la llei Simone Veil avalada per Giscard d’Estaing. Però el guerracivilisme espanyol castra poder arribar a consensos similars i més encara en referència a Catalunya.

Sánchez no podrà sobreviure eternament blindant la política a base de 'macronades' i que Espanya sofrirà un procés d’atavisme suau en les formes però dictatorial en el fons

Davant d’assumptes com ara l’amnistia —que els mateixos socialistes espanyols declaraven inconstitucional abans de les últimes eleccions generals a l’Estat, com els ha recordat fa ben poc el ressuscitat jutge Manuel Marchena amb la seva habitual ironia— es palesa que el blindatge legal de l’executiu no podrà convertir-se en una espècie d’operació Macron. Primer, perquè l’amnistia no comptarà amb un suport parlamentari de la dreta espanyola (de forma ben cínica perquè, en cas d’estar en la situació de Sánchez, Feijóo la signaria encantadíssim) i després perquè els jutges-polítics també han demostrat que poden blindar-se a la via unilateral de Sánchez a força d’estrafer els articles de la llei penal tant com faci falta. Per tal de caçar Puigdemont, el Suprem ha demostrat que fins i tot pot aplicar-li l’acusació de terrorisme, apel·lant a la teoria del llop solitari que acaba causant un tsunami.

Si per alguna cosa ha servit el procés que acabarà duent a l’amnistia és per palesar que Carles Puigdemont només podrà indultar Pedro Sánchez convertint l’executiu espanyol en un leviatan cada vegada més poderós. El Molt Honorable 130 pot justificar tant com vulgui que mantenir Sánchez al poder és l’única garantia de poder depurar un sistema judicial encarcarat; el que no diu, qui sap per les limitacions que implica ser convergent o perquè no se n’adona, és que mantenir Sánchez pot acabar convertint Espanya en un estat encara més totalitari que l’aparell ideològic que el reprimí l’any 2017. El poder judicial continuarà la seva feina contra el líder socialista i fins i tot gratarà la moral del PSC, com demostra el fet que (per misteris de la vida) les togues comencin a escrutar les comissions adquirides a base de mascaretes quan Salvador Illa n’era el comprador principal.

Coincideixo amb l’Enric que tota aquesta lluita de poders no aconseguirà oferir una solució “tècnica” a la supervivència de la tribu i que els jutges no tindran cap mena de pudor en quedar com animals forassenyats davant dels seus col·legues europeus, si l’objectiu és impedir la independència de Catalunya. També és cert que Sánchez no podrà sobreviure eternament blindant la política a base de macronades com la que cito a l’inici de l’article i que Espanya sofrirà un procés d’atavisme suau en les formes però dictatorial en el fons. Però no veig una implosió propera de l’Estat, per molt que acabi confrontant-se al mirall de la història, i diria que la fragmentació de l’espai convergent no respon al rèdit que encara provoca fer el ploricó davant la justícia arbitrària, sinó més aviat a la incapacitat dels seus respectius líders a sustentar una idea forta de país i, en darrer terme, de poder.

És cert que, per afrontar aquesta lluita descarnada, l’Estat ja no compta amb la força de l’exèrcit i el poder simbòlic de la monarquia. També que ho tindrà cada dia més difícil per comprar virreis, com demostra que hagi de continuar esprement mòmies del tipus Josep Sánchez Llibre en sucursals com ara Foment. De fet, tot això s’assembla al preludi d’una guerra on guanyarà qui tingui més incentius de fer explotar les costures de l’Estat (i per tant, de la Generalitat). Diria que Sánchez no té problemes en tirar pel dret en aquest sentit. Però de polítics catalans amb un sentit equivalent de la sang i la gestió del caos, de moment, no en veig ni un de sol a la vista. Esperarem.