Si la negociació definitiva per a la investidura del nou president espanyol manté el traç que ha tingut la negociació inicial per a la constitució de la mesa del Congrés, no hi ha dubte que tindrà un vencedor evident i que aquest serà Pedro Sánchez. Sobretot perquè, més enllà de si haurà guanyat la partida a Alberto Núñez Feijóo i del fet mateix de renovar el mandat al capdavant de la Moncloa, el que haurà aconseguit amb el suport d’ERC i JxCat és que Europa el normalitzi de forma definitiva com un governant plenament democràtic, obert, dialogant i respectuós amb els drets de les minories nacionals, com ho demostraria el fet que aquestes mateixes n’avalarien l’elecció. Dit d’una altra manera, el que ara com ara fan les formacions de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras amb els primers acords assolits a conseqüència del resultat de les eleccions espanyoles del 23 de juliol és blanquejar el líder del PSOE.

Que uns i altres siguin decisius —més JxCat que no pas ERC— de moment pel que ha servit és per esgarrapar quatre concessions al més pur estil pujolià del peix al cove. És cert que el gest del Govern espanyol de demanar al Consell de la Unió Europea (UE) —aquest semestre el presideix Espanya— que inclogui el català, juntament amb l’èuscar i el gallec, com a llengua oficial de les institucions europees no té precedents, però no ho és menys que es tracta tan sols de l’inici d’un procés que pot ser llarg i que, en principi, el 19 de setembre se sotmetrà a una primera votació per veure si la proposta comença els tràmits per convertir-se en realitat i saber amb quins suports compta. Per fer això, però, cal reformar els tractats de la UE i que la reforma s’aprovi per unanimitat dels estats membres, i no és clar que tots ho vulguin: ¿què hi dirà, per exemple, França, en parts de la qual també es parla català i èuscar i que té altres territoris amb idiomes diferents del francès, com ara l’occità i el cors?

JxCat volia garanties per escrit abans de comprometre el suport a Francina Armengol com a nova presidenta del Congrés i aquest cop les ha tingudes —la carta que el ministre d’Afers Exteriors en funcions, José Manuel Albares, va dirigir a la presidència del Consell de la UE—, però fins i tot en aquest supòsit, i donant per descomptada la bona voluntat del PSOE, l’acord pot esdevenir paper mullat. Què no passarà, doncs, amb aquells en què no hi ha res negre sobre blanc! És el cas de l’ús del català al Congrés, que, com s’ha vist, depèn exclusivament de la discrecionalitat de qui el presideix, i fins i tot l’expresidenta de les Balears, que en teoria hi creu, ja hi ha començat a trobar pegues l’endemà mateix d’haver-s’hi compromès, i ha dit que buscarà el consens de tots els grups per fer-ho possible, que pot ser la manera que resulti inviable. I, suposant que finalment reïxi, el dia que canviï la presidència i l’ocupi el membre d’un altre partit que no estigui vinculat per un pacte com l’actual, el català tornarà a no poder-se fer servir i llestos. Si això és un acord amb garanties, és que els negociadors catalans —d’ERC o de JxCat o de tots dos alhora—, a part d’haver trigat gairebé cinquanta anys a adonar-se que ho podien reclamar, no han estat capaços de calibrar l’abast real de la mesura i de les contramesures.

Que l’adversari espanyol i el col·laboracionista català els aplaudeixin, és la millor garantia que no són bons per a l’independentisme

Pel que fa a la creació d’una comissió d’investigació, també al Congrés, sobre els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils i a la reactivació de la comissió d’investigació sobre el cas Pegasus i les clavegueres de l’Estat, cal no oblidar que quan en política no hi ha ganes ni interès de resoldre un problema el que es fa justament és crear una comissió i així la qüestió queda morta i enterrada. Per no parlar de la desjudicialització, que aquesta vegada ha plantejat ERC en solitari, que forma part del bla, bla, bla i de la retòrica amb què els partits catalans han inundat el discurs polític des del fiasco de l’aplicació del referèndum del Primer d’Octubre i que, a còpia de tant fer-se servir, acaba no volent dir res, però que, per si de cas, el PSOE ja s’ha afanyat a recalcar-los que no té res a veure amb una hipotètica llei d’amnistia. O, cosa que és el mateix, que no s’hi val fer passar bou per bèstia grossa.

Aquest i no un altre és el balanç real dels acords que ERC i JxCat han segellat amb el PSOE. I que l’adversari espanyol i el col·laboracionista català els aplaudeixin, és la millor garantia que no són bons per a l’independentisme. Són dolents perquè la participació en els afers interns de l’estat espanyol, Estat del qual se suposa que Catalunya vol separar-se, va en sentit contrari al de la recerca i l’aplicació de la independència. Com volen que Europa i el món creguin els catalans, si Pedro Sánchez accepta les demandes de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras i la imatge resultant és que protegeix i fomenta l’ús de totes les llengües minoritàries? Si els tracta tan bé, per què volen la independència els catalans? Com pretenen que amb tot plegat algú es cregui que els catalans són una minoria nacional oprimida? ERC i JxCat li estan fent la feina al líder del PSOE i l’estan fent quedar com un senyor.

Sense oblidar que d’aquests pactes tant ERC com JxCat n’han tret una altra promesa, fins ara silenciada, però en absolut menor i secundària: l’empara del PSOE per formar grup parlamentari propi al Congrés —malgrat que amb els resultats obtinguts el 23 de juliol no hi tindrien dret—, que els permetrà poder disposar d’una quantitat de recursos econòmics gens menyspreable —aquest és l’autèntic quid de la qüestió— i d’una capacitat de maniobra política que si s’haguessin hagut de quedar en el grup mixt no haurien tingut. A partir d’aquí, no cal que JxCat i ERC s’esforcin a subratllar que els acords per a la constitució de la mesa del Congrés no tenen res a veure amb la possibilitat d’investir Pedro Sánchez, que a tothom li queda clar que són coses diferents i que tothom entén que la segona pertany a un altre quadre escènic d’aquesta obra de mercadeig en què tan còmodament es troben instal·lats des de sempre.

El problema és que si per a la investidura del president espanyol posen en pràctica el mateix guió i ho fien tot al peix que puguin posar al cove, l’únic que aconseguiran serà continuar blanquejant el líder del PSOE i tirar més pedres encara a la teulada de l’independentisme. Llavors que no es queixin si hi ha votants independentistes que no els fan cas i que, a la vista del seu capteniment, consideren que hauran de mantenir invariablement l’abstenció en les següents cites amb les urnes, en totes sense excepció, eleccions catalanes incloses.