Jo he conegut l’home encantador. Sempre era el centre de la festa, acostumava a disparar l’acudit en l’instant més inesperat, com si la seva ocurrència fos bessona del gest d’un caçador d’antílops que sap detectar la presa sentint només una llunyana simfonia de matolls. L’home encantador era l’enveja de totes les famílies: repartia carícies als infants, embotia la vanitat de les dones, que haurien matat només perquè els obrís la porta d’un restaurant, i tenia veu d’assenyat fins i tot quan escarnia. Tothom volia tenir-lo d’oncle, de marit o, encara millor, molts pensaven  que seria ideal com a un germà confessor d’aquells que conforten en la misèria i que tenen totes les respostes possibles. Qui pogués passar tot un dia amb l’home encantador, deien alguns amics, mentre el veien pessigar les galtes dels seus fills, aixecar-se el primer per desparar la taula, o filar l’anècdota perfecta.

Jo he conegut l’home encantador, deia, però també l’he vist quan els sopars s’acabaven i la festa ja era nostàlgia. L’he sentit cridar com un déu enrabiat sense motiu aparent –perquè un objecte era fora d’ordre o una finestra no havia d’estar oberta en aquella hora particular–, agafar els canells dels marrecs amb la força bruta del governador d’una barca i també he pogut veure com els manyacs, quan sentien les seves passes, es feien els adormits assajant perfectament la mort per tal d’evitar-lo. Amb la dona a qui deia estimar, l’home encantador no tenia rival: tot i que parlés amb d’altres, l’escoltava, i esperava una frase seva, encara que fútil, per humiliar-la. Quan no mirava ningú, l’home encantador l’arraconava gallejant, l’anomenava la seva desgràcia, gaudia veient-la plorar com qui certifica la vida d’un nen acabat de néixer amb el primer plant i la convertia en ideal serventa del seu albir.

Però sé del cert que hi ha molts homes encantadors que han destruït la vida de moltes dones, senyores que podien ser poderosíssimes en el seu àmbit laboral o d’esplai

Ser l’home encantador sempre ha estat ben fàcil, i de fet comprenc que tot l’univers en fos envejós. Qui no voldria, és lògic, fer el que et plagui en tot moment? Qui rebutjaria tenir una cort aduladora que sempre fa més cridòria i patxoca que una tribu d’uns pocs damnificats? El temps passa, però, i al final tothom acaba coneixent l’ombra de l’home encantador. En moments així, la multitud corre a fer-se la setciències. Per què no ens en deies res?, diuen els amics que li reien totes les gràcies. Però com no t’atrevies a denunciar aquesta situació i marxar de casa?, afirmen els catedràtics de l’hospitalitat. Però ningú, només unes quantes persones, sabien què era viure amb l’home encantador. Després, quan tothom és més lliure, se sap tota la veritat, i la moral (per fortuna) va canviant, la cosa és més fàcil. Però qui era l’home encantador, de veritat, només ho sabien poquíssimes persones.

Em repugna aquest present que judica amb la comoditat actual els fets del passat i que fa moralina de qualsevol afer, i m’incomoda profundament aquest nou esport nacional de linxar a les xarxes la vida de les persones a base de rumors o, directament, una feliç inventiva, sense presumpció de bondat. Però sé del cert que hi ha molts homes encantadors que han destruït la vida de moltes dones, senyores que podien ser poderosíssimes en el seu àmbit laboral o d’esplai, però que –pels motius que fossin, i qui collons soc jo per jutjar-los– davant d’ells no van aconseguir salvar-se. És molt fàcil dir-li a qui té por que es desvetlli quan no se sap el poder que té el poder de fer mal. Resulta molt senzill moralitzar sobre el passat des de la llibertat present, com si les víctimes de l’home encantador fossin enzes o, encara més bèstia, com si en el fons li haguessin d’agrair haver flairat el seu geni.

No cal tornar-se poruc o desconfiar del món ni dels homes per sistema, ni tampoc santificar la feblesa i la fragilitat de les persones per tal de ploriquejar de faisó barata: però creieu-me, l’home encantador és molt més a prop del que us penseu i potser ha aconseguit que milers, o fins i tot milions de persones gaudeixen com camells amb la seva traça i del seu somriure. Però les seves víctimes també existeixen i han de tenir dret a parlar per recobrar l’orgull. Quan els plagui, donant la cara o dissimulades en una mampara, i al preu que vulguin cobrar el seu mal. Només faltaria. Perquè la por existeix, és un valor invisible encara tingui efectes palpables. Per això aquest article no té noms propis i es titula l’home encantador.

Agustí Colomines
opinió Llàgrimes i consciència Agustí Colomines
Gemma Marfany
Opinió 'Stranger Things' Gemma Marfany