Com mana la consuetud anual, després del Dia Mundial sense Tabac (o com putes es digui l’invent en qüestió), els fumadors del planeta hem d’aguantar durant setmanes una pedregada d’homilies per part dels mitjans de comunicació, de doctors eminents i de polítics responsables que ens adverteixen del perill que implica el nostre perniciosíssim vici, recordant-nos l’habitual llista de càncers, angines de pit i mutilacions genitals amb què ens atacarà. Les filípiques, totes elles servides amb la moralina d’allò que abans se’n deia persones entenimentades, són encara més repulsives quan se serveixen del cantó de la política, és a dir, d’aquelles administracions que ens adverteixen dels perills de fumar mentre, cínicament i sense pietat, augmenten el preu del producte taxant-lo delirantment per treure’n beneficis amb l’excusa de poder tenir més pasta per a hospitals.

Les autoritats planetàries i els metges (una de les sectes, per cert, que d’antuvi ha tingut una nòmina més alta d’addictes) haurien de saber que els fumadors no només som perfectament conscients de les malures que implica intoxicar-se amb el tabac, sinó que les admetem estoicament perquè això de fumar no ens converteix necessàriament en vils tanoques. Servidora de vostès fuma, compulsivament i plaent, fuma sense filtres (que és com escurem la droga els homes de veritat, preclars i desagradables per natura) i xuma els puros com si li anés la vida. Com la majoria de fumadors del món, soc perfectament conscient que el meu vici m’enterrarà, però només faltaria que, a banda de robar-me, els estats encara vulguin tenir la prerrogativa d’obligar-me a triar la forma com haig de palmar-la.

A cada petita ingestió de fum, sé molt bé que la vida té molts de números per fer-se’m més curta, però aquest ínfim neguit és molt menor a l’enorme satisfacció que per a mi representen els meus purets i els cigars que m’empasso a diari i em foten el sou d’El Nacional enlaire. No vull deixar de fumar, enteneu-ho d’una punyetera vegada, perquè adoro la cremor que em baixa de la boca a l’anus quan faig el primer del dia, en perfecte matrimoni amb el cafè, i que produeix aquella cagalera matinal d’una naturalitat còsmica. El vermut, signe altíssim de la civilització i raça mediterrània nostra, només seria una ingesta entre hores si no fos per la deliciosa embriaguesa del fum combinat amb la cervesa. Així també amb l’Old Fashioned nocturn, el gintònic capvespral i el fatigós sexe que demana l’amor.

Escollir la pròpia mort fins on puguis és un dels grans avenços de la humanitat, i és per això que fumaré i moriré fumant encara que els buròcrates em fregeixin a misses i a impostos. Entenc que les autoritats ens impedeixin fumar als automòbils i en certs indrets de concurrència pública, perquè jo a un enze que fa una cosa tan sagrada com fumar en un cotxe el detindria per temerari i per quinqui, però tinguin la bondat de deixar-me matar com em surti de la pebrotera de l’ànima. Com volen, estimats diputats i presidents, que imagini amb calma quin nou insult del català s’ajustarà més a l’existència de Pere Aragonès sense l’ajuda del meu estimat puret de cada tres quarts d’hora? Com volen, cars conciutadans, que jo m’imagini que després de Quim Torra vindrà Joan Tardà si no puc albirar que de nit, al carrer Bellafila, podré acabar el dia amb la gràcia d’un cigar a la boca?

Deixeu-nos, us ho prego, continuar amb el privilegi d’anar-nos matant amb parsimònia. I deixeu els sermons per a una altra vida, perquè provoquen una mort segura.