Per molt que ens esforcem a fingir que la idea del confinament ens sembla una noció fins ara impensada i aterridora, una simple mirada al gènere de la distopia a nivell televisiu mostra com l’aïllament de l’individu no només ha estat una de les constants temàtiques del segle XXI sinó que, durant molts anys, la cultura visual d’Occident l’ha normalitzada com una fita desitjable. De fet, la sèrie ianqui que d’alguna forma va iniciar la nova narrativa televisiva que ha explotat en la sobredosi audiovisual d’HBO i Netflix, em refereixo a Lost, ja especulava amb la idea d’una comunitat d’éssers humans que troba el seu sentit (a saber, que passa d’una existència prototípica de classe mitjana amb els seus corresponents traumes freudians de tres al quarto a una vida curulla de gimcanes heroiques) mercès a un accident que la deixa isolada en un estrany paisatge caribeny on el temps s’atura.

D’una forma sovint excessiva però genial, la sèrie de J. J. Abrams revolucionava la idea d’existència solitària (tan ben descrita per Defoe al seu immortal Robinson Crusoe) transformant-la quasi en un impossible d’assolir. De fet, a l’illa de Lost als enemics de la comunitat liderada per Jack Shephard se’ls anomenava els altres (the others), donant a entendre que l’alteritat per si sola és l’impediment més important de cara a una vida feliç. La narrativa visual ha espremut aquesta trama de mil i una formes, com ara en la pel·lícula Her (2013), en la qual Theodore Twombly (Joaquin Phoenix) vivia una relació d’enamorament passional prototípica de Hollywood amb la seva assistent virtual, expressada en la veu de Sclarlett Johansson. D’alguna o altra forma, el camí que es traça entre aquestes dues aventures distòpiques remarca l’estar sol com un esforç que regala sentit a una existència humana beata.

Per molt que comprem el discurs xaró segons el qual enyorem les abraçades amb els avis i els dinars familiars, les noves tecnologies ens han permès tenir un contacte molt més permanent amb l’entorn afectiu immediat del que teníem abans d’irrompre el virus

Sembla, per tant, que els humans del primer món ens trobem en aquell moment d’espant tan ben descrit per Freud en el qual la nostra pitjor fantasia, lluny de mantenir-se en l’àmbit del simbòlic, acaba fent-se realitat. Dit d’una altra forma, i aplicat al confinament, ens espantem ja no de com ens indigna viure una situació isolada, sinó que ens esparvera que la realitat s’ajusti d’una forma tan acurada a la nostra fantasia. Això es tradueix, en primer terme, en la positura amb què molts conciutadans han fet catarsi del confinament, aprofitant per recalcar com la clausura els ha permès no només recuperar hàbits de consum cultural que la vida quotidiana els negava, sinó que a més a més els ha regalat el privilegi de tornar a viure l’escalf de la família o de la parella com si tornessin a capbussar-s’hi per primera vegada o el de descobrir microunitats d’escalf com ara el veïnat.

Lluny de fer-se terrible, insisteixo, el confinament ens ha horroritzat molt sovint pel seu nivell de confortabilitat existencial. Per molt que comprem el discurs xaró segons el qual enyorem les abraçades amb els avis i els dinars familiars, les noves tecnologies ens han permès tenir un contacte molt més permanent amb l’entorn afectiu immediat del que teníem abans d’irrompre el virus, i molts de nosaltres ja comencem a pensar que l’infern, si de cas, ens el trobarem quan sortim de nou al carrer. Volíeu distopia, sembla dir-nos el nostre temps? Doncs gaudiu-la, i si de cas us sap greu... doncs no haver-la imaginat amb tanta gràcia!