La política catalana ha esdevingut un sumatori de mentides i positures tan descomunal que resulta igualment còmic i tràgic veure qui treu el cap del fangar per intentar sobreviure al cinisme. Valgui com a exemple el vodevil de la prèvia a la taula de diàleg. Mentre escric aquest article (per vosaltres, lectors, ahir dimarts a mitja tarda), Pere Aragonès s’ha plantat com una alzina davant Junts per tal d’exigir que a la reunió amb el Gobierno només hi vagin consellers, com així s’havia pactat entre els dos socis que sostenen la nació. Però els convergents, no és cap secret, saben que aquest és un meeting absolutament insubstancial, no només perquè ni Pedro Sánchez ni cap president espanyol voldrà xerrar mai de l’autodeterminació de Catalunya, sinó perquè el líder del PSOE no té cap mena d’incentiu per negociar res de res amb una administració rendida a Espanya.

Esquerra pretén impostar sentit d’estat (espanyol, of course) i presentar-se com un partit d’ordre, mentre que Junts, posats a ballar la conga, prefereix boicotejar la reunió abans d’hora, injectant-hi encara més caos: els convergents saben perfectament que Sánchez, tot i haver indultat els presos, no es farà una fotografia amb Jordi Turull, però aquesta negativa els permetrà inflamar la retòrica del victimisme i dir que el presidente no és un home dialogant com déu mana. Mentre els dos socis i enemics íntims fan el ridícul, Sánchez actua com un d’aquells rockers que convoca una festa sense assegurar del cert si hi anirà; i ben fet que fa, car en una reunió on no t’hi jugues res és molt desagradable trobar-t’hi gent a qui la teva indiferència va mantenir al trullo tres anyets. Dit això, el capatàs socialista pot respirar tranquil i dir: nois, primer aclariu-vos entre vosaltres i ja em direu el què.

L’independentisme no només està aconseguint refermar Sánchez, sinó que pot arribar a fer mèrits perquè el líder del PSOE sigui president vitalici d’Espanya

En el fons, aquesta segona taula de diàleg és una repetició encara més macabra de la seva primera edició, una trobada fake sense resultats de la qual només va néixer una notícia igualment falsa: l’ampliació de l’aeroport, un projecte de hub xupi-guai i interconnectat a tutti quanti que, simplement, era una desiderata del vicepresident Puigneró a la qual el Gobierno va donar el beneplàcit perquè sabia de sobres que els mateixos polítics catalans l’acabarien desballestant amb les seves picabaralles de fireta. Fet i fet, no és cap casualitat que, vista des de Madrid, la política catalana sigui un quelcom que ara per ara només serveix per fer acudits a les sobretaules. Als partits processistes ja els va bé, perquè la seva intenció oculta és que la gent acabi tan avergonyida d’ésser independentista i la base del moviment acabi tan esquifida com sigui possible. En l’art de perdre, ho admeto, no tenen rival.

L’independentisme no només està aconseguint refermar Sánchez (per molt que protestin, els republicans li acabaran aprovant els pressupostos amb l’excusa de qualsevol avenç social), sinó que pot arribar a fer mèrits perquè el líder del PSOE sigui president vitalici d’Espanya. Al capdavall, Sánchez només ha de contemplar com les criatures es barallen mentre es casca un gintònic i, de pas, pot aprofitar el ridícul infantil dels partits catalans per projectar el PSC i un candidat com Salvador Illa que, malgrat tenir menys carisma que una sandàlia, acabarà teixint-se un vestit de català seriós i de bon futur electoral sense moure’s de casa. Al límit, no és que l’independentisme ja no tingui cap mena de força per negociar amb el PSOE sinó que, de fet, pot acabar essent el seu soci més fidel. Si jo fos Sánchez, convocaria una taula de diàleg cada setmana i m’asseuria tranquil a gaudir del vodevil català.

Per fortuna, la majoria de conciutadans coneixen de sobres tot això que explico. També els partits catalans, als quals ara per ara només els mou l’interès de solidificar la cadira. Això és l’únic que podrien negociar amb Sánchez; al capdavall, mengen i respiren de la seva gràcia. I la cosa té pinta de durar molt.