Quan érem infants i arribava l’estiu, la programació habitual de TV3 mutava en una multitud de simpàtics concursos fresquets i jolius, i el telenotícies emetia uns reportatges molt entranyables de com els polítics passaven les vacances. Ara que vivim un temps tan llastimós i dissortat, la programació canicular de la nostra és tan pèssima com la resta de l’any i aquest tipus de segments han desaparegut de la graella informativa, ateses les poques ganes que té el poble de saber a quina hora sesteja el president Aragonès i la nua indiferència, quan no directament menyspreu, amb la qual els nostres líders es miren la conciutadania. Però a manca d’aquells meravellosos documentals de Josep Antoni Duran i Lleida guiant la menorquina fent xup-xup a Tamariu, el Govern ens ha regalat un autèntic culebrot d’estiu mercès als vaivens del toc de queda i les seves picabaralles amb el TSJC.

Estimo massa els meus nombrosíssims lectors com per fotre’ls la tabarra amb tot el reguitzell de mesures amb què el Govern, com dirien els cursis, ha intentat perimetrar-nos la vida. Basti dir que ahir mateix sabíem que, per segona vegada en pocs dies, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya rebutjava autoritzar la pròrroga del toc de queda en nombrosos municipis catalans, bo i argumentant que l’administració pàtria emprava una mesura d’aparença sanitària per limitar els drets fonamentals de moviment de la tribu. La cosa té gràcia, puix que el Govern català ha aconseguit que la ciutadania aplaudeixi la tasca d’una toga enemiga, la de sa senyoria Javier Aguado, que ha escrit una resolució impecable deixant en boles les nostres altíssimes instàncies i el seu sentit de l’arbitri. Finalment, els líders processistes ho han aconseguit: hem acabat aplaudint la justícia espanyola!

Primer la Generalitat va escudar la petició del toc de queda en un nivell de contagi de 400 casos entre 100.000 habitants, després va baixar a 250 i, amb aquella alegria que et dona un didal de limoncello quan vas a jugar al bingo, el raser va aturar-se als 150. Veient que la judicatura no s’empassava una arbitrarietat que, insisteixo, poc tenia de mesura sanitària, el Govern, en un gest típic de la Bíblia processista, va reunir els seus genis per veure si canviant les poblacions per sobre de 5.000 habitants a les de 20.000 la cosa acabaria funcionant. Els jutges espanyols poden ser molt y mucho espanyols, que hi tenen tot el dret del món, però resulta que no són idiotes, com també la població, malgrat que la sectorial comunicativa de l’administració catalana pressionés el que queda d’opinió pública repetint manta vegada les idèntiques imatges de quatre entrompats fent botellot a Gràcia.

No us esvereu, que a servidora no li agraden les aglomeracions víriques ni les colles de cretins cardant-nos la son enlaire, sigui al poble que sigui. Però si a la Generalitat o a quisvulla li preocupa que la quitxalla s’autoorganitzi al carrer per mamar a les places, o prohibeix les festes majors i santes pasqües o, cosa més intel·ligent, ajuda el sector de la restauració amb una política de terrasses un pèl més laxa (hi ha molts locals de Barcelona que han demanat a l’Ajuntament poder disposar de taules a l’exterior per a servir-hi copes i els del run-run han decidit castigar els nostres pobres baristes amb multes del tot injustificades). Però tot això són afers menors quan el problema és la categoria d’una burocràcia, la catalana, que ha emprat a dretcient mesures pretesament sanitàries per restringir la nostra mobilitat.  D’això, a casa, sempre n’hem dit agafar-li gustet a l’orden y mando.

Aquest, ja ho sabíem, és un Govern ordit amb la clara intenció que ningú no parli d’ell. De moment, Aragonès ho ha aconseguit

El jutge Aguado ha escrit quelcom que valdria la pena recitar a totes les escoles, ara que els mestres ja deuen trobar-se repescant llibretes i plumiers: “el control de les interaccions socials no és cap criteri sanitari estrictament considerat com una genuïna potestat per al manteniment de la seguretat.” Traduït a conversa de cigaló i biquini matinal, el jutge recorda una cosa tan bàsica com que la gestió de l’ordre públic no pot variar segons les franges horàries de les relacions socials per convertir-se en un assumpte de salut, quan en horari diürn és un tema d’estricta política administrativa. Traduït al gintònic amb puret nocturn, el Govern no pot pretendre acabar legislant els horaris dels ciutadans basant-se en criteris de salut que, a més a més, va variant segons li convé i sense cap mena de coordinació amb els ajuntaments en qüestió, que són, al capdavall, els més afectats per la mesura.

Però per tot això, estimats amics, cal treballar... i ja em diràs tu qui coi s’arromanga la camisa de lli per currar durant l’agost quan ni la mateixa televisió pública s’interessa per documentar si fas l’arrosset amb una pastilleta d’Avecrem o si amb el sofregit ja tires i endavant. Aquest, ja ho sabíem, és un Govern ordit amb la clara intenció que ningú no parli d’ell. De moment, Aragonès ho ha aconseguit i, per si això fos poc, ha tingut la gràcia de fer-nos aplaudir la salmòdia d’un jutge enemic. Aquesta gent, realment, són uns putos genis. En una taula de diàleg, sigui on sigui i davant de qui sigui, guanyaran el matx abans d’eixir de l’autobús. Que es preparin els espanyols, que l’embat serà una cosa com per tremolar de por!