Els catalans, i sobretot la subespècie barcelonina, ens havíem passat lustres somiant poder veure algun dia el nostre territori sense turistes. Aquest adjectiu “nostre” resulta un mot ben complicat de conjugar, perquè sentir un tros de terra com a propi sempre et pot fer semblar una mica nazi a ulls dels cosmopolites de Sant Gervasi (“primer els de casa”, deia el pallús d’en Josep Anglada); també perquè això de tractar els visitants com una plaga que només va d’un lloc a l’altre amb la voluntat de pixar-se a l’entrada de ca teu és una forma ben poc europea d’humanitzar l’alteritat. Sigui com sigui, quan les autoritats del país van regalar-nos el do de poder reconquerir el carrer, molts vam aprofitar cagant llets la gràcia dels tecnòcrates per tornar a posar la nostra bandera a l’entrada de la Boqueria o als patis de carruatges que ens regalà Gaudí. Desvirgar de nou la ciutat, quin delit!
Amb el veto del Regne Unit i de França per trepitjar Espanya, les autoritats han dissimulat la seva histèria econòmica recomanant-nos que ens disfressem de turistes i que fem el favor de gastar els quatre quartos que ens resten al banc exercint allò que els cursis anomenen “turisme de quilòmetre zero”. Com acostuma a passar sempre, el poder és més subtil que la ciutadania a l’hora d’exercir el cinisme o fins i tot aquell tipus d’odi que voreja el racisme. “Vist que els estrangers no visitaran el país ni afluixaran la mosca”, afirmen els mandataris, “facin el favor de disfressar-se de visitants i omplin el buit que els guiris han deixat”. Les premisses de l’argument fan feredat: ja sabem que això del turisme encara put a xancleta i birra, que això de dependre del sol i platja i de la propina dels british fa poc de primer món; però miri, hi ha el que hi ha, posi’s cremeta i bermudes... i calli.
Podríem aprofitar l’ocasió per territorialitzar de nou els indrets que el turisme havia esgotat amb el seu esperit voraç i dedicar l’estiu a fer que recuperin l’ànima
El poder viu tan estressat amb la tasca de quadrar els números que resulta ben poc hàbil dissimulant la seva desesperació. Al seu torn, presidents i ministres han vist que dominem amb tanta traça l’art de l’obediència que, després d’haver-nos tingut la quitxalla durant mesos innecessàriament tancada a casa o d’haver-se assegurat que sortíem a fer running a l’hora que tocava, és normal que pensin que anirem de visita a Sant Esteve Sesrovires sense ni una sola esmena ni queixa. Per altra banda, la majoria de la població viu amb un neguit ben normal quan rep el missatge aparentment contradictori de fotre el favor de no sortir de casa mentre veu campanyes públiques de turisme interior a TV3. “En què quedem?”, pensa el comú amb tota la raó del món, atrafegat en això d’haver de triar entre la disfressa d’eremita i de visitant del MNAC. Al capdavall, la més escaient és la de peó dirigit.
Quan els aparells de l’Estat ens ofeguen amb el seu mercantilisme de fireta i les seves dicotomies existencials de tres al quarto, a la ciutadania només ens queda una única i sempiterna forma de salvació: la creativitat. Car aquí no es tracta de colonitzar allò que és nostre com si fóssim folls, tot celebrant que els alienígenes de sandàlies i mitjons blancs ens han regalat una treva, ni d’estressar-nos a la caça del paradís interior perquè si no ho fem l’economia caurà i tot cardarà un pet com un gla. Podríem, contràriament, aprofitar l’ocasió per territorialitzar de nou els indrets que el turisme havia esgotat amb el seu esperit voraç i dedicar l’estiu a fer que recuperin l’ànima. Segur que tots tenim un oasi al cap, ja sigui una terrassa estimada a què havíem renunciat o una simple pedra del barri Gòtic a la qual podríem donar una nova vida rodejant-la d’una tauleta, cadires i bona conversa.
Reterritorialitzar els indrets on no hi ha turistes no té res de reconquesta ni de vindicació, perquè humanitzar de nou els indrets que hem deixat abocats al consum també és una dolça obligació relativa a la ciutadania. Pensar un món (i una economia) sense turistes no és realista, però tampoc no és entenimentat veure com les ciutats de tot el món van predicant l’art del copy-paste convertint els seus centres històrics en mones de pasqua cada vegada més homologables. De fet, reterritorialitzar allò conegut és donar-los l’oportunitat de ser visitants sense la imposició cultural d’ésser turistes, amb la conseqüent obligació d’equiparar l’entorn i el consum. Intentar-ho seria potser un primer i digníssim acte de desobediència al poder. No hauria de ser l’únic.