Vivim un temps espantós marcat per l’hemofília sentimental i la pulsió obligatòria d’ofendre’s constantment. Dilluns passat, en certificar-se l’abstenció dels socialistes a la moció de censura impulsada per Cs, Juan Carlos Girauta piulava: “El PSC ha decepcionado hoy a muchos. A mí ya no podía: lo abandoné hace 33 años sabiendo lo que era: un partido de lameculos paniaguados con ladrones pijos. Traidores, acomplejados, inmorales y nacionalistas dedicados a servirle a Pujol la cabeza del área metropolitana”. Com era previsible, el tuit va despertar la indignació de tota la terregada d’analistes polítics, opinaires, spin doctors i d’altres animals de la tribu (un altíssim tant per cent dels quals van haver de consultar el diccionari més d’un dels mots que en Girauta hi emprava), imputant al diputat de Ciutadans ésser l’últim responsable de la desaparició de la cortesia parlamentària, de l’aniquilació de les bones maneres i de no sé quines mandangues més.

És normal que l’independentisme, incapaç de purgar críticament les farfolles dels seus líders i la minsa força dels seus tsunamis de transistor i xiruca, hagi d’obligar-se a fer-se l’indignat amb una piulada tan joliua. Un tuit que, dit sigui de pas, l’encerta de ple en el fet que el PSC (també el PSOE) va ser un dels millors garants de la supervivència del pujolisme a la Generalitat, i només cal recordar les toies que els socialistes i Felipe presentaven a les eleccions catalanes per desbancar Pujol. Ui sí, noi, però ho podria dir amb altres paraules, diu la tieta processista, inconscient que la gràcia de triar lliurement els adjectius (i també d’esmolar l’art de l’insult creatiu) és un dels pilars d’Occident. No hi ha millor forma de detectar un farsant, creieu-me, que sentir dir algú que podries dir el mateix però utilitzant un to diferent. És una norma científica exacta que mai no m’ha fallat. Mai.

Si voleu sentir-vos ultratjats, indigneu-vos amb les estructures d’estat que són arquitectures de fum, amb un Govern que clama a la revolució i que l’endemà no té ni la força per mantenir una pancarta al balcó de la Generalitat

Posats a ofendre’s, senyora, admiri l’oratòria parlamentària d’aquesta mossa que diuen que és la consellera del Departament de la Presidència. Si n’heu regalat de coses bones a Catalunya, estimats garriguencs, de les prèdiques de Fra Benet a la música càlida i tranquil·la del meu estimadíssim Blancafort, i va i ens envieu aquesta Demòstenes a Barcelona... Si voleu sentir-vos ultratjats i patiu fretura de greuge, caríssims lectors, indigneu-vos amb les estructures d’estat que són arquitectures de fum, amb un Govern que clama a la revolució i que l’endemà no té ni la força per mantenir una pancarta al balcó de la Generalitat, emprenyeu-vos, en definitiva, perquè els polítics independentistes tornin a reblar l’enèsim clau de la rendició demanant de genollons una amnistia per als presos. Això d’indignar-se és de gent més aviat previsible; però, posats a fer-ho, que la causa porti teca.

Deixeu les piulades en pau, que a Twitter bàsicament hi som vinguts a deixondir-nos de l’avorriment i a remenar de tant en tant la sopa del tedi, i celebreu si més no que algú insulti els socialistes amb tanta ciència i mesura. Perquè mai es perd el temps, ja ho sabeu, posant un socialista al seu lloc.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
República belga (245) El Parlament i la marquesa Jordi Galves
Enric Vila
Opinió Amnistia per la força Enric Vila