La figura política de Josep Lluís Trapero (adjectivo política perquè no parlem d’una persona que hagi exercit ni publicitat la seva tasca com un alt comandament policial més) resulta una de les peces més apassionants i delirants del procés. Com ja he escrit manta vegada, es dona la surrealista gràcia que ell fou l’únic alt funcionari restituït per allò que tal dia anomenàrem el “Govern efectiu”, resultant de les eleccions del 2017, uns comicis en què els partits independentistes havien promès fer tornar al poder el president i els consellers derrocats pel 155, així com tots els organitzadors de l’1-O, exiliats inclosos. El pacte amb els ciutadans, com sempre, va incomplir-se flagrantment... menys en el cas del major; la cabriola en qüestió va ser un triple mortal, perquè el cap dels Mossos havia assegurat a la judicatura enemiga la intenció de detenir personalment Carles Puigdemont.

Durant tot aquest temps, la figura de Trapero ha estat un fenomen digne d’estudi; una administració independentista tenia com a policia en cap algú que, de proclamar-se la independència de nou a través d’un hipotètic segon referèndum, havia declarat que els Mossos estarien al costat de la llei (a saber, a favor d’Espanya i contra els sediciosos). De fet, si en aquesta decadència del postprocés algú s’ha guanyat el dret a dir “Ho tornarem a fer” (o, més en concret, “Ho tornaria a fer”) és el nostre major emèrit, un home que, encara avui declara —honestament, al meu entendre— que no sap ben bé per què els jutges espanyols tenien tantes ganes de fotre’l a la trena. De fet, mercès a la gran defensa d’Olga Tubau, Espanya va acabar fent les paus amb un subordinat que, a pesar de la seva passivitat amb les porres del dia 1-O, sempre havia estat fidel als manaments constitucionals.

Val a dir que Trapero ha estat un autèntic geni polític en l’art d’intentar satisfer tothom. Fa temps, i quins temps aquells, el veiérem entonant Paraules d’amor a l’espantosa casona estival de Pilar Rahola al mateix sofà que president Puigdemont i de tota una sèrie de celebrities de l’independentisme cadaquesenc. Després dels atemptats a la Rambla de Barcelona i de la posterior mort i detenció dels joves jihadistes catalans d’Estat Islàmic, Trapero va aconseguir encarnar un dels pocs instants en què els catalans van tenir autèntica moral d’Estat; el major va enviar els Mossos a pelar els responsables de la carnisseria, i els catalans ens vàrem adonar que la nostra policia pot equiparar-se a la resta de cossos del món (un Estat no ho és sense gaudir matar, car si no està disposat a emprar la violència vol dir que no s’estima a si mateix). Trapero, cal agrair-li-ho, ajudà a normalitzar la violència.

El cinisme de l’antic major és tan majúscul com el d’Aragonès, Artadi i tots els polítics catalans que van ajudar Rajoy a implementar el 155 a Catalunya. Si més no, la gràcia del nostre policia és que mai no ha amagat la seva condició de català que vol viure i exercir el poder en l’autonomisme

Conscient que la cúpula de l’independentisme polític jugava a la catxa, Trapero va cobrir-se les espatlles posant els Mossos a disposició del TSJC i de la Fiscalia espanyola, com ell mateix va contar a la jutgessa Carmen Lamela. Això no va obstar perquè les togues més voxistes consideressin que la seva posició durant el referèndum i la DUI havia estat tova (traduït al cristià; els Mossos no havien repartit prou llenya ni havien crucificat Carles Puigdemont). És en aquest punt quan, Tubau mediante, l’antic major va treure’s l’as de la màniga del pla de detenció del Molt Honorable, el seu antic company de xerinola, un moviment que ara sembla incomodar molt l’independentisme, però amb el qual tant Esquerra com Junts van conviure durant anys amb la màxima normalitat. D’aquí que la cabriola de la seva restitució, insisteixo, certifiqués l’aterrada indepe a l’autonomisme.

Entenc que l’antic major, després d’haver sobreviscut a tanta cabriola, es tingués a si mateix com una peça intocable de la política espanyola. Superant la dialèctica de l’heroi grec, havia pogut ésser un puntal de l’independentisme, després ser-ne una espècie de traïdor i, finalment, el seu retorn al cos de Mossos podia incomodar algun esperit enemic massa exaltat; però el seu compromís total amb la Constitució (el seu “ho tornaria a fer”, en definitiva) garantia que a Catalunya la policia del país tindria com la més alta missió evitar una insurrecció independentista. Ara que Catalunya viu còmodament en la submissió, és lògic que el conseller Joan Ignasi Elena se l’hagi tret del damunt, i no pas per fer el cos més plural, feminista, i tota quanta polla en vinagre, sinó perquè Trapero és el polític processista que, en el fons, ha mostrat més la seva doble moral sense necessitat de martiritzar-se.

El cinisme de l’antic major és tan majúscul com el d’Aragonès, Artadi i tots els polítics catalans que van ajudar Rajoy a implementar el 155 a Catalunya. Si més no, la gràcia del nostre policia és que mai no ha amagat la seva condició de català que vol viure i exercir el poder en l’autonomisme. Vist l’esperit cínic catedralici dels polítics que diuen defensar l’independentisme mentre es dediquen a repartir-se les engrunes del país, la posició de Trapero fins i tot resulta entranyable. Que el major no pateixi pel seu futur laboral, car tant el processisme com Madrit li obriran les portes del món privat perquè els assessori en l’art de mantenir les seves guinguetes ben protegides. El Govern, per altra banda, va tenir la genialitat de fer-lo fora el mateix dia que anunciava el seny del lladre d’aquest nou remake pandèmic, amb la qual cosa tot va quedar en un admirable silenci administratiu.

Espanya i la Catalunya autonomista han perdut un servidor públic exemplar, un home que ha sabut jugar tots els papers de l’auca. Que el compensin amb els calerons que mereix, que la minuta dels penalistes va a l’alça i en Josep Lluís mereix una vida un pèl més tranquil·la. A l’Audiència Nacional i a la Zarzuela et trobaran a faltar, major. No m’estranya que els fessis una darrera visita de cortesia.