Fa dies parlàvem de com la campanya de Maragall i Colau a Barcelona se centrarà a utilitzar l’auge de Vox per espanyolitzar les properes eleccions municipals i així evitar que la capital del país es pensi com a biga mestra d’un futur estat. Teníem tota la raó del món, la qual cosa ja no és notícia, i com ha pogut comprovar qualsevol espectador atent de l’actualitat, s’està dissenyant el mateix moviment polític en l’àmbit nacional. Aquests darrers dies, la premsa de la tribu s’ha dedicat a excitar el cangueli de la població amb el possible desembarcament de la ultradreta al Congreso, i els partits catalans s’han apressat a copiar fil per randa la proposta del cordó sanitari contra Vox ideada pels assessors d’Ernest Maragall; així Gabriel Rufián, que fa poc oferia a Pedro Sánchez un “front antifeixista” contra el partit que ha protagonitzat l’acusació particular en el judici als presos polítics catalans.

La trampa és tan vella com recurrent, perquè en l’ànima de tot independentista-autonomista sempre hi haurà la temptació d’endarrerir la unilateralitat sine die, apel·lant a l’esperit solidari amb els republicans espanyols. Els catalans, ja ho sabem, som gent eminentment moral, i sempre ens excita creure’ns salvadors dels altres, encara que aquests estiguin encantats d’haver-se conegut tal com són. Ara que els capatassos d’Esquerra i Convergència estan tan amoïnats amb Vox, caldria recordar-los que la millor manera d’haver-se’n desempallegat era fer efectiva la independència; de fet, l’emergència de Vox, i l’Espanya que aquesta formació representa, sempre havia estat una realitat latent (que Aznar amagava amb molta intel·ligència als aparells ideològics de l’estat) i que, com exemplifica el seu candidat andalús, sobrevivia ben en forma en indrets com ara la judicatura.

Si el sobiranisme volgués combatre la ultradreta de debò i abandonar qualsevol temptació intolerant, ho tindria ben fàcil: que no acati les sentències del judici de l’1-O

El nou abracadabra del processisme per allargar (encara més) el camí a la terra promesa serà inventar aquest front comú contra la intolerància, el feixisme o posi-hi vostè mateix la catàstrofe que més desitgi. Tot això, traduït a la realpolitik i per molt que convergents i republicans es neguin a contar-ho als seus electors, passa per intentar refermar la presidència de Pedro Sánchez amb l’ajut de Podemos. Tornem, cal insistir-hi, a la teoria del mal menor: nosaltres faríem la independència, però de moment encara tenim feina intentant allunyar el feixisme d’Espanya. La pensada sobta no només per aquesta fatigosa tendència evangelitzadora que comentàvem abans, sinó perquè amaga la mateixa voluntat de submissió del sobiranisme a futures accions de la dreta espanyola com ara l’aplicació de l’article 155, una mesura que els partits indepes acatarien de nou en cas de reedició.

Si el sobiranisme volgués combatre la ultradreta de debò i abandonar qualsevol temptació intolerant, ho tindria ben fàcil: que no acati les sentències del judici de l’1-O (com va prometre Quim Torra al discurs del TNC) i que alliberi els ostatges del govern espanyol de la presó de Lledoners. Tot seguit, que publiqui la declaració d’independència al DOGC i que procedeixi a aplicar-la. En un país lliure, i que ningú no s’esveri, Vox formaria part dels problemes dels veïns, no dels propis. Però això, ai las, exigiria massa valentia. I és molt més fàcil, com ja hem vist, fer de missioner o de màrtir, que no pas d’alliberador. I bon any tinguin vostès, estimats lectors d’El Nacional. I molta paciència, que farà falta.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat