Amb el permís dels morts, dels moribunds, dels runners, dels professionals del ram de l’hostaleria, del petit i del mitjà comerç, i de tots els altres animals de la tribu afectats pel coronavirus, he esdevingut un nostàlgic de la fase zero i del seu altíssim nivell de silenciosa civilitat. És cert, les terrasses han tornat a les nostres vides i el seu ressorgiment hauria de celebrar-se com un retorn a tot allò que cursis i tertulians anomenen “la forma de vida mediterrània”. Durant aquest arrest domiciliari a què ens han sotmès els socialistots espanyols, ningú n’ha plorat més l’absència que una servidora, car les terrasses de l’Eixample han estat i són la meva màquina de pensar (començant per la més bella de totes, la del Belvedere, on el meu amic Ginés Pérez ja torna a exercir de bàrman degà de la ciutat), indrets sense els quals m’hauria estat impossible elaborar una sola idea que valgués la pena.

Ben aviat tornarà a obrir la terrassa interior del restaurant Rilke, al carrer de Mallorca, que és un dels indrets més bells del món on es pot fer l’amor amb el fum del propi cigar, i esperem que els comunistes de la capital ens deixin farcir els carrers del Gòtic amb les nostres (meravellosament il·legals) vetlladores. Tornen les terrasses i amb elles el més excels de la meditació al carrer, però amb també la més funesta i repulsiva xaroneria dels barcelonins, acostumats a un nivell de cridòria i grolleria inaudita en cap racó del món. Les terrasses també són aquest imant de gentola que, a banda d’aniquilar la nostra llengua base d’insofribles diminutius, com ara “patatetes”, “olivetes” i “vermutets”, també pretén destrossar-nos el timpà amb els seus esclafits de rialles i la seva espantosa tendència a convertir la necessària sobretaula en un concert de soroll que cap vidre matisa.

Malaurat el dia en què algú va imposar-nos la falsa teoria que el costum de gaudir del sol i del paisatge implica necessàriament passar-se el dia esgaripant i alçant el diapasó sense cap necessitat

Si durant el confinament hem pres consciència de com, prescindint dels automòbils i d’altres tipus de ferralles absurdes, les nostres ciutats tornen a ser un indret on es pot respirar aire no cancerigen, valdria la pena augmentar la catarsi a l’àmbit de la contaminació acústica. Benaurada fase zero, tu que ja ets al cel, que ens demostrares com es pot viure perfectament, fins i tot sortir al carrer, sense que transitar per la via pública comporti una lluita per sobreviure a una simfonia horripilant de clàxons, càrregues i descàrregues, gent que té la necessitat de parlar per telèfon com els avis d’antes, que creien que la distància se salvava esgargamellant-se, i tot una catifa de sorolls molt més nocius per a la salut que tot el diòxid del món. Jo canviaria la vacuna de la Covid-19 per una injecció contra els aücs i tota quanta xerinola, i tant de bo el silenci també tingui el seu doctor Trilla.

Malaurat el dia en què algú va imposar-nos la falsa teoria que el costum de gaudir del sol i del paisatge implica necessàriament passar-se el dia esgaripant i alçant el diapasó sense cap necessitat. Jo t’enyoro, fase zero del meu cor, perquè vas tenyir les nostres vides amb la virtut del silenci i ens vas regalar el privilegi de caminar per la ciutat essent conscients de la cadència de la pròpia passa. Mira que som enemics de la nostàlgia, però és l’única reacció possible al rugir de les terrasses que, com tota desgràcia, mai no ve sola: amb la turba del carrer, també han tornat tota la corrua conseqüent d’acordionistes aficionats, i ben aviat s’hi sumaran els repulsius grups de joves fent veure que ballen break-dance per pagar-se el seu absurd viatge de fi de curs. Lluny quedarà el meravellós silenci coronavíric que, tot i esparverador i mortal, ens va concedir l’interludi de creure’ns del primer món.

Estic segur que, per pal·liar (ecs) tot això que us conto, l’administració deu comptar amb tot un cafarnaüm de normatives, directrius, ordenances i fins i tot aforismes contra la contaminació acústica que, posats tots en fila, deixarien en ridícul les obres completes de Heidegger, però que tenen el comú denominador de ser paper mullat que ni déu fot complir. Jo ja entenc que els meus conciutadans tinguin necessitat d’oblidar-se de la paüra de morir enfebrats per la Covid amb un sopar al carrer, però tot això no hauria d’implicar lesions de coll causades per tanta clamadissa ni el fet de treure el son dels veïns que, mercès al virus, han entès que no hi ha res de més saludable que quedar-se a casa en silenci. En poques setmanes, Barcelona tornarà a ser una autopista militaritzada, i la pretensió de viure sense piromusicals, una cosa pròpia d’esnobs i de gent amb una existència avorrida. 

Per si fora poc, a la simfonia execrable del dia a dia s’hi suma de tant en tant l’helicòpter dels nostres enemics que, a banda de desvetllar-nos, ens recorda la nostra existència colonitzada. Al regne del soroll no hi ha descans possible. Quina creu.