Si ets un habitant de Barcelona hauràs dit o escrit aquesta hipòtesi: “per si ens tornen a tancar”. Tant és si parlaves seriosament, tot fent plans per fugir a la teva segona residència, resant perquè la bòfia de Palafrugell sigui un pèl menys dura quan et trobi a la platja reunit amb una trentena d’amics; o si ho has dit en broma amb col·legues el passat divendres, mentre us pixàveu de riure fantasiejant sobre si fotríeu un clau, menjaríeu un bon arròs o duríeu els nens al parc abans que les regulacions de quedar-se a casa tornessin a imperar. L’important del fet és que has dit (de fet, jo també ho he dit i ho he escrit) “per si ens tornen a tancar”, que és un sintagma duríssim, i no pel que té de contingut pràctic en la nostra vida, sinó per la forma tan natural i tan acrítica amb què assumeix l’obediència a l’autoritat.
Aquest país, ho he escrit alguna altra vegada i perdoneu el pecat de repetir-se, ha passat feliçment i en poquíssims mesos d’afirmar la propietat col·lectiva del paviment (“Els carrers seran sempre nostres”) a doctorar-se en l’art de sotmetre’s a l’autoritat, acceptant que el poder no té dret a rèplica. Sobta veure com, per posar només un exemple, el dia en què Alba Vergés va treure’s del magí l’obligatorietat de dur mascareta al carrer (una mesura que els seus companys de Govern, inclòs el president, van conèixer escoltant la ràdio i que el ministre Illa ja havia imposat en forma de recomanació), van ser pocs els ciutadans que, amb l’excepció de l’advocada Maria Vila, van preguntar-se quina era la cobertura legal i de competències amb què la Generalitat estava operant davant d’aquesta nova troballa.
Però els ciutadans van córrer a tapar-se la cara, prèviament a qualsevol reunió de consellers o informe del president, i ja no diguem del conseqüent debat parlamentari per discutir la mesura. Ens hem passat anys i panys criticant l’erdoganisme de l’administració espanyola, amb tota la raó, però comprovem de nou com la burocràcia catalana és filla de l’ètica de Madrit segons la qual un debat d’electes o un decret es pot substituir amb la primera idea que et ve al cap quan t’entrevista en Basté. Tot això, estimats lectors, no són minúcies, i que la consellera de Salut tingui els collons de dir que “és un pal crear angoixa” el mateix dia en què els emprenedors suen per saber com gestionen la fi dels ERTO, que els festivals no saben si obriran portes i amb mig país fent les maletes cagant llets per fugir de la capital vol dir que el poder sap que juga amb un poble ben dòcil i adaptable.
Lluny de tornar a tenir els carrers com a nostres, de fet ens hauríem de començar a preguntar si les nostres llars són nostres, si els nostres cossos i la nostra cara és nostra i si el nostre cervell també ho és, atesa la facilitat amb la qual els hem entregat al braç dels poderosos
Aquest atribut totalitari no és exclusiu dels governs, car de fet és la mateixa societat del capital qui mou les administracions a constrènyer l’acció ciutadana sota l’aparença de llibertat. La prova més evident són les campanyes turístiques públiques que els mitjans de comunicació imprimien reclamant a tot déu que visités zones confinades de Lleida i voltants mentre al mateix temps demanava a la població que fes el favor de no sortir de casa. “Vingui de visita a Lleida, que estarà la mar de segur i content”, deien els anuncis, però la filosofia imperant de la proposta era quelcom semblant a: “Vingui a Lleida, però faci-ho com jo li demano”. Així també a Barcelona, on s’ordena al ciutadà que abraci el sofà de la llar mentre se li recorda constantment que viu a la millor botiga del món i que els comerciants no s’alimenten de l’aire. La pulsió de consum, al límit, normalitza l’esquizofrènia.
Els filòsofs més cursis de la tribu (dissortadament, són una insofrible majoria) van dir-nos que la Covid i el posterior confinament provocarien una espècie de catarsi moral en la població que la tornaria més exigent i encara més auditora amb el poder. Molta gent va cantar el retorn de la revolta amb flaires d’Urquinaona, una profecia que no podria ser més irreal, vista la nova obediència joliua amb la qual la tribu fantasieja sobre un nou tancament. Lluny de tornar a tenir els carrers com a nostres, de fet ens hauríem de començar a preguntar si les nostres llars són nostres, si els nostres cossos i la nostra cara és nostra i si el nostre cervell també ho és, atesa la facilitat amb la qual els hem entregat al braç dels poderosos. Si ens tornen a tancar, tingueu-ho clar, serà perquè siguem una mica menys lliures. Si ens reclouen de nou, que justifiquin la coacció o que ens deixin d’una vegada en pau.