La intuïció que l’univers està pendent de tot el que fas i el sentiment a partir del qual a la vida sempre es pot començar de zero són dos dels trets més entranyables de l’adolescència. Aquestes són també característiques inherents al processisme, un moviment polític que ha confós massa sovint l’atenció televisiva planetària a arran d’una manifa cada 11-S amb tenir influència diplomàtica realment efectiva a nivell global, i que pateix d’una curiosa pulsió d’eterna joventut que renega bastant de l’autocrítica i que du molt malament això de fer-se gran. Que després de les nefastes conseqüències del procés (no pas per Espanya, sinó pel mateix moviment indepe!), la majoria dels seus líders només puguin afegir “ho tornarem a fer” a la col·lecció de frases cèlebres sobre el full de ruta cap a la secessió demostra que, lluny d’entrar a l’edat adulta, la tendència púber té el futur prou assegurat.
Perquè si alguna cosa demostren els ja quasi dos lustres de procés que duem a les espatlles és que el mateix, el que seria exactament el mateix, no hauria de passar mai més. En altres paraules, no hauria de passar mai més que una classe política convoqui un referèndum unilateral sense tenir cap mena d’intenció d’aplicar-ne el resultat; no hauria de passar mai més que el Govern escudés la seva letargia d’iniciatives de gestió en l’excusa d’estar treballant unes estructures d’estat que després han resultat ser fum; i no, no hauria de tornar a passar mai més que l’independentisme polític intenti una secessió sense tenir un control de les seves pròpies forces de seguretat. Tot això, que es podria resumir amb la idea de prendre el pèl a la bona gent, no hauria de tornar a passar mai més. Ja sabem que no funciona, i també que només garanteix un espai de lliure repressió política a l’Estat.
Perquè si alguna cosa demostren els ja quasi dos lustres de procés que duem a les espatlles és que el mateix, el que seria exactament el mateix, no hauria de passar mai més
Esmenar els errors històrics d’un moviment polític no implica renegar del seu esperit fundacional, ni molt menys tenir manca d’empatia amb tots els qui el regne d’Espanya està reprimint injustament. Cal recordar que a la vida i en la política mai, però mai dels jamais, parteixes de zero ni pots tornar a començar les coses com si res no hagués passat. No és una idea de perepunyetes ni d’algú que tingui especial fal·lera per posar pals a les rodes. L’independentisme pot sentir-se moralment superior per tots els actes de dignitat que es vulgui, perquè en això dels guanys morals som uns campions, però a hores d’ara ningú no pot negar que tornar a repetir tot allò que ens ha dut fins on som només es pot defensar des de la follia o el masoquisme. Ho tornarem a fer? Què, exactament? Les jugades mestres de l’Astut? Tornarem a declarar la independència per marxar a dinar amb els amics a Girona?
En la política, insisteixo, la tabula rasa és una faula. I créixer (una activitat que, dit sigui de passada, aquest humil escriptor sempre ha viscut d’una forma traumàtica i maldestra) consisteix precisament en saber que mai pots tornar a fer el mateix i de la mateixa manera. No ho tornem a fer, us ho prego, perquè a banda que seria impossible, car l’enemic ja ens coneix tots els trucs, si hi tornem encara podem empitjorar-ho més. No hi tornis, amic lector, i sobretot no tornis a enfadar-te quan un article et recorda que som fal·libles. Tots, només faltaria.