El bon humor barrejat amb cascades de cinisme és una de les poques coses que he envejat sempre als nostres enemics. Ara anuncien que Joan Carles I tornarà a Espanya per Nadal, com els reis d’Orient i els torrons El Almendro, i haig de confessar que la notícia em sembla fantàstica, sobretot quan llegeixo com els meus amics podemites de Madrit s’escandalitzen del fet, indignadíssims amb la suposada corrupció d’un monarca que, en una gran majoria dels casos, els ha sufragat la caseta directament i indirecta, comandant el règim del 78 del qual blasmen a diari com autèntics ploms. Jo que soc un dels pocs catalans raonables, i per tant radicalment monàrquic (a favor d’una casa reial catalana, of course), prego a Joan Carles I que rinxoli més el rínxol, esperi a menjar-se els raïms encara a Abu Dhabi, i desembarqui a Barajas el dia 6 de gener, com si fos un regalet del més enllà.

Repetim-ho de nou, perquè ja fa massa temps que hem confós ser independentista amb el cretinisme. Joan Carles I és un dels polítics més transcendentals i extraordinaris de la història d’Espanya, i només el talent i la gràcia de Felipe podrien arribar a fer-li certa ombra. Els nostres enemics deuen moltíssim al rei emèrit, un cap d’estat que per moltes comissions que s’hagi embutxacat (que se les ha endutes) els ha costat baratíssim pels enormes rèdits que ha donat al seu poble en influència diplomàtica i desenvolupament empresarial. Quan veig els espanyols esmenar el seu rei i tractar com un empestat aquest home d’intel·ligència suprema, molt superior en tots els aspectes a la majoria dels presidents amb qui ha despatxat, sempre penso que s’han tornat igual de tanoques que la meva conciutadania. Joan Carles I un criminal? Que ens hem tornat del tot folls?

Joan Carles I és un dels polítics més transcendentals i extraordinaris de la història d’Espanya, i només el talent i la gràcia de Felipe podrien arribar a fer-li certa ombra

Estimo el meu país i això no obsta perquè conegui l’enorme immaduresa política dels catalans. Per això, a banda del premier de torn, hauríem d’estar agombolats per un monarca amb bella presència, estudis i lectures. Vull un rei català, però això no resulta cap obstacle perquè el monarca emèrit dels enemics em sembli un ésser meravellós en tots els sentits, un home que no només ha sobreviscut políticament en condicions d’extrema complexitat, sinó que sempre ha fet front a les adversitats amb un somriure i molta audàcia. Els espanyols ja han fet veure que l’investiguen, procediran a rebre’l en un silenci discret, i espero que aviat el tornin a estimar com mereix la seva dedicació a la pàtria veïna. Els periodistes seguiran amb la matraca però de la secta plomaire sempre en pots esperar sempre ben poc.

Que certs empresaris catalans, d’un esperit comissionista i amb molts més calerons a l’estranger que el monarca, ara s’apuntin a esmenar-lo em sembla un dels molts exercicis delirants que em tocarà viure. Joan Carles I, corrupte? No, senyora, corrupte és Quim Torra, que va dir que proclamaria de nou la independència de Catalunya i desobeiria qualsevol dictamen d’un tribunal espanyol i va acabar posant una pancarteta a la Generalitat fora d’hores, acatant la seva inhabilitació (i aprofitant-la de pas per construir-se un despatxet en un palau de Girona, seguir cobrant com a funcionari del regne i donant-nos encara lliçons sobre com ha d’anar això del full de ruta independentista). Per molt que no el vulguis com a rei, que jo no el vull, a Joan Carles I cal rebre’l amb pompa i circumstància, amb tota l’alegria del món i, des de Catalunya, fins i tot amb certa i malsana enveja.

Entre els nostres enemics encara hi queden polítics entenimentats i, per fortuna, molts han tingut la decència de no recriminar res a un monarca a qui només haurien d’expressar gratitud, del que coneixen perfectament el tant per cent de la propineta que se’n duia quan tancava un negoci que ells havien estat incapaços d’ordir, i que sempre ha tingut la vida que la majoria dels seus súbdits envejava. Sempre que veig els espanyols blasmar del seu monarca penso: “mira, semblen catalans”. Però comptat i debatut, la cosa tampoc no és tan greu. Si se’n tornen, de catalans, potser algun dia podrem abandonar la revolució dels somriures i el junquerisme, guanyar-los i fotre el camp d’una vegada.