Els aparells ideològics de l’estat espanyol havien dissenyat de fa dies la detenció de membres dels CDR amb una claríssima agenda política. En un primer terme, es podria pensar que la intenció d’acusar la societat civil contestatària de sedició, rebel·lió, terrorisme y también dos huevos duros tindria la intenció de kaleborrokitzar qualsevulla protesta espontània de la ciutadania, per així justificar més tranquil·lament la repressió jurídica. Però amb l’Estat del quilòmetre zero, malgrat que ens pesi, sempre cal filar un pèl més prim, car allò que voldria realment el poder central és inocular als catalans la idea segons la qual és impossible tramar la secessió sense apel·lar a la violència. Per dir-ho evitant la meva insofrible pedanteria, l’Estat no només pretendria justificar la seva força coercitiva titllant-te de vàndal (ets violent, ergo t’arresto), sinó fent-te creure que les teves aspiracions polítiques són violentes per definició: ets, ergo t’arresto.

El moviment civil que s’inicià amb la consulta d’Arenys i que culminà en l’1-O ha tingut una doble virtut: primer, la de netejar l’independentisme de tot rastre de filosofia sentimental per centrar-lo en la idea del referèndum (calia votar, perquè l’autodeterminació no només era legítima, sinó perfectament legal, com ens estan demostrant la majoria de tribunals civilitzats i polits d’Europa). Però les consultes i el posterior referèndum també han tingut la virtut de fer veure a tot déu que l’Estat només pot impedir la secessió de Catalunya amb l’ús de la força policial. Ras i curt, que tu només amplies la base i ets políticament efectiu quan tires pel dret i et guanyes tota la força moral necessària perquè els teus puguin rebre hòsties i la musculatura de les padrines sembli feta d’acer. L’estat fou incapaç de contrarestar l’arma de les urnes sense l’actuació de la policia i fixeu-vos si el referèndum va ser vinculant que obligà Rajoy a fer quelcom que no suporta: actuar.

És urgent que tant l’ANC com Òmnium coordinin estratègies d’accions no-violentes que s’allunyin de la rebequeria puntual i tinguin una estratègia a curt, mitjà i llarg termini

A poc a poc, i com ha reconegut Carles Puigdemont, es palesa que no haver declarat la independència el 10-O va ser un error, car si s'hagués fet, Catalunya hauria entrat amb veu pròpia al joc d’interessos internacionals que ara es torna a desvetllar amb l’alliberament del president 130 a Alemanya. No soc un il·lús: la independència potser no hauria prosperat, però tothom hauria entès que el moviment polític que l’anhelava anava de veres en les seves pretensions. Amb Puigdemont volant lliure com una bomba de rellotgeria per Europa, i amb la rebel·lió desestimada per diversos països del continent, a Espanya només li queda el truc d’excitar la parròquia per crear un estat de bullanga al carrer i així sentir-se molt més còmode. D’aquí, insisteixo, les detencions dels CDR, pensades expressament per crear un clima vuitcentista als carrers de Barcelona on la gent cridi puta Espanya i la policia reparteixi bastonades amb alegria.

La intenció, i perdoneu que hi foti tant la banya, no només és enviar fotografies curulles de carrers amb neumàtics cremant i senyors encaputxats a Merkel i als jutges alemanys perquè es repensin això de la rebel·lió (Zoido ens donà una pista impagable en aquest sentit: “Jo preguntaria al jutge alemany què és violència, segons el seu criteri”), sinó fer que l’independentisme oblidi l’1-O i muti en una espècie de moviment frustrat i pseudo-canalla que visqui pendent de tallar autopistes. En aquest sentit, és urgent que tant l’ANC com Òmnium coordinin estratègies d’accions no-violentes que s’allunyin de la rebequeria puntual i tinguin una estratègia a curt, mitjà i llarg termini (jo d’ells començaria llegint els imprescindibles articles sobre no-violència que l’Eduard Peris i el Xavier Carmaniu han publicat en aquest mateix digital). Tot el que acosti l’acció independentista a l’1-O, com va veure el món civilitzat, és una força guanyadora.

Ja de pas, seria oportú que els nostres excel·lentíssims diputats investissin Puigdemont i regalessin encara més continuïtat a l’obra que inicià el referèndum. Així, a banda del petit detall de complir les promeses electorals, el món sabria que, a banda de tallar carreteres, som un curiós poble que, a banda de ser poc procliu al terrorisme, investeix el president que li surt de la pebrotera.