De fa dies, els companys de la premsa i d’altres animals de la tribu em pregunten què dirà Jordi Graupera el proper 20 de març a la seva conferència “Una proposta per a Barcelona”, una xerrada que ha desbordat la capacitat del Paranimf de la UB i que, si segueix amb el mateix i creixent interès, podria celebrar-se a Santa Maria del Mar o al Miniestadi del Barça com missa pontifícia. Ahir mateix, l’univers digital deia que en Jordi proposarà unes primàries obertes per escollir un candidat independentista per Barcelona, un caucus al qual ell mateix es presentaria per competir amb Ada Colau a les properes municipals. No seré jo qui aprofiti la meva amistat amb en Jordi per fer de llebre informativa i passar-me de llest, perquè ell s’explicarà prou clarament i tampoc manca tant de temps, però només cal tenir un gram d’intuïció per veure com el simple fet que en Graupera alci el dit per prendre la paraula ha il·lusionat moltíssima gent i ha posat nerviosos els de sempre.

Tampoc cal ser un artista del pressentiment per saber que, sigui quina sigui la proposta d’en Jordi, aquesta trobarà molta més bel·ligerància en el món de l’independentisme polític, univers que, ara per ara, té la noble intenció de presentar a l’alcaldia de la capital una senyora molt agradable que digué fa poc que l’1-O no havia estat un referèndum i un candidat republicà que no guanyaria ni les eleccions a president d’escala. El que no li perdonaran al Jordi, en primer terme, serà que tingui la intenció de guanyar l’alcaldia a Colau i així convertir Barcelona en la capital d’un país normal; com també es faran els sords, pobret meu, davant la hipòtesi cartesiana de fer unes primàries obertes que superin la pantomima que entronitzarà Neus Munté i Alfred Bosch com a candidats de Convergència i d’Esquerra. Les idees clares, a la tribu dels ambigus, no es perdonen.

D’en Graupera estimo i odio a parts iguals aquesta obsessió que té de treballar sempre pensant en la tribu

A mi em costa molt escriure sobre en Jordi sense posar entre parèntesis la cursileria que sempre uneix l’amistat entre dos hòmens. Conec en Graupera des que teníem divuit anys i ens fèiem els nens llestos a les tertúlies de la ràdio i us puc dir que en Jordi és de les poques persones a qui confiaria sense cap problema la clau de casa meva i la del meu país. De fet, quan miro enrere i penso en totes les coses que he deixat a mitges, per dandisme o indiferència, comprovo astorat com, en situacions similars però en circumstàncies molt més complexes, en Jordi sempre se n’ha sortit amb brillantor. D’en Graupera estimo i odio a parts iguals aquesta obsessió que té de treballar sempre pensant en la tribu, perquè he vist en Jordi defensant la independència del país en festes on d’altres estàvem més pendents d’endur-nos la cambrera a casa. I paro ja, que el paràgraf convergenteja.

A en Jordi li dispararan que és un nen bé que ara torna dels Estats Units amb la pretensió de salvar la tribu, com si fos un messies. Tot allò que ell té de bo, tot el seu talent i la seva bonhomia, serà emprat com una arma llancívola pels ratolinets de l’enveja, massa interessats a repartir-se allò que ens han deixat de nació. Al Jordi li diran neocon, li diran superb, li diran parla massa bé, tot perquè se’n torni a Princeton amb la cua entre cames i demanant perdó per haver proposat una opció guanyadora per a una de les ciutats més belles del món, més encara quan recordi als candidats indepes com han pervertit la memòria de l’1-O fins a deixar-la més bruta que el clavegueram. Però sobretot, amic meu, no et perdonaran que, ara per ara, siguis una de les poques esperances que té la Rosa de Foc per tornar a intentar encendre el llumí de l’alegria ambiciosa. Ja et pots calçar quan aterris, Graupi. 

Acabo la cosa amb una anècdota. Quan, en una situació amb alguna cosa de similar, vaig decidir presentar-me a les eleccions de l’Ateneu i preparàvem els materials de campanya amb els companys de candidatura, un dia, parlant per Skype, en Jordi (entre molts consells) em va dir: “Sobretot, a les fotos, no surtis massa guapo: a Catalunya la cosa dels guapos no ens agrada”. Doncs això, Jordi, vigila que no surtis massa guapo a les fotos, fes-te una mica el coix i no parlis de guanyar, que la padrina se’ns espanta. T’esperem.