Mestre Bauçà ens ensenyà fa temps que els catalans som aquella curiosa mena de gent que combina un afany de resistència tribal admirable amb la tara d’haver-se de fer passar contínuament per bones persones i, per si això fora poc, amb la dèria de tenir la sempiterna necessitat que tothom ens estimi, la qual cosa, dit sigui de pas, és nefastíssima de cara a la geopolítica i totalment castradora a l’hora d’esdevenir un estat. Aquesta cosa espantosa i horripilant de La Marató de TV3 és una mostra fantàstica d’aquesta naturalesa absurda amb què la nació vol fer-se perdonar la seva mala fama d’avara i garrepa amb el simple esforç d’entregar un petit escreix del salari a la gamadura que els experts en màrqueting de la televisió nostrada considerin oportuna cada Nadal; si no ets un pres polític-màrtir, a Catalunya et pots guanyar la bonhomia amb una simple transferència bancària.
Sobta veure com tants polítics es deixen veure en una aital tortura que relliga perversament la investigació científica i la cura dels malalts amb la caritat més falsa i xarona. En un país on la temporalitat laboral dels nostres investigadors arriba al 60%, en què biòlegs, químics i metges han de cardar el camp a indrets més desvetllats perquè no tenen prou jornal ni per comprar els ratolinets, la televisió pública del país es dedica a rentar les consciències de la parròquia amb aquest funest exercici exhibicionista de la malura. Hom pensaria que la soferta població ja fa prou l’enze entregant part del seu escàs caler a la caixa de resistència dels botiflers que l’han traïda i pagant les fiances dels convergents que els han robat durant dècades; però no, encara ha de complementar la nombrosa quantia d’impostos que destina a la sanitat amb un extra per poder dormir en pau beata.
En un país on la temporalitat laboral dels nostres investigadors arriba al 60%, en què biòlegs, químics i metges han de cardar el camp a indrets més desvetllats perquè no tenen prou jornal ni per comprar els ratolinets, la televisió pública del país es dedica a rentar les consciències de la parròquia
Si cal fer una Marató a Catalunya, hauria de ser per tota aquesta nostra colla de sofertíssims investigadors d’universitats i d’instituts públics que obtenen un sou 10.000 euros menor al de les empreses del sector privat i la meitat de qualsevol researcher d’Europa. Donem-los un abundós aguinaldo a tots ells, començant pels 300.000 joves catalans que el darrer any han marxat a l’estranger a buscar feina, tot i que, tal com està la cosa, jo recomanaria a tota la quitxalla que fotés el camp d’aquest infern com més aviat millor. Jo si fos investigador en precari i veiés els ciutadans gaudir any rere any amb aquest pamema dels nou milionets d’euros que no serveixen ni per adquirir un pal de fregar se’m posaria la bata negra de cop. Cal estar sempre en contra de la caritat, per cínica i ordidora de pedaços, però sobretot contra la frisança d’almoina que no té altre objectiu que exercitar el cofoisme.
L’estultícia d’aquest país comença a ser una malaltia tremendament majoritària. Som una gent tan odiosa que, al límit, podem resultar entendridors i tot. Ara ja no podran dir que no som solidaris! Que ho vegin els espatnyols!, deia la padrina diumenge ben satisfeta. Quina cosa més execrable, quin exercici més pervers, i quina sort tinc, penso jo, en no formar part del majoritari grupuscle de la bona gent.