L’últim abracadabra del processisme i la seva cort de gasetillers ha estat celebrar la carta que Oriol Junqueras ha enviat al diari que no volgué anunciar l’1-O a les seves pàgines (perquè el seu amo tenia massa por que se li enutgessin els amiguis madrilenys) com un simple canvi d’opinió ben fonamentat. De fet, el pas de la unilateralitat a la “via escocesa” s’ha venut com una transmutació de pensament assenyada, talment com un fer-se gran i abraçar la maduresa, i els seus apologetes van contant-lo per totes les contrades del país fent aquella veu estoica amb què els països pseudocomunistes es passen a l’economia de mercat i els quarantins acceptem les desventures de la pitopausa tot agraint a la decrepitud que ens alliberi de les penalitats del running i de follar. Els enemics també se’n feliciten, tot i que a la majoria d’ells, sobretot als socialistes, se’ls acabi escapant el riure.

Per recurrent i antiga, la trampa no deixa d’ésser menys perversa. La transició pragmatista del nou independentisme busca allò que sempre han fet els espanyols; a saber, mirar pomposament i menyspreativa l’interlocutor, esbandir la independència unilateral afirmant que “és impossible” i desestimar el fet que els catalans adults i responsables puguin decidir el seu futur lliurement. El problema, com sempre, és diferenciar la veritat de la falsia, car l’independentisme no ha canviat d’opinió; contràriament, l’actual generació dels nostres capatassos va afirmar la sobirania política del Parlament de Catalunya, va aprovar les lleis del referèndum i de la transitorietat jurídica i es va comprometre a aplicar el resultat de l’1-O sota mandat parlamentari. Això no era una opinió, ni una simple promesa: d’això a casa en diem vinculació legal amb els electors i mandat democràtic. 

El problema no és només que s’intenti vendre com a pragmàtic tot allò que has desestimat durant lustres com un somni del pactisme, sinó que es tingui la santa barra i la pedanteria de fonamentar les giragonses de la classe dirigent en una cosa tan sana i sagrada com canviar d’opinió

Si Oriol Junqueras (o quisvulla) ens escrigués una carta dient que la via unilateral (que, insisteixo, mai no es va practicar, perquè els seus teòrics garants van mentir a la població incomplint el seu compromís parlamentari), ho justifiqués amb els arguments que l’Esperit Sant de Lledoners addueix a la seva carta (a saber, que no es va tenir en compte la força de l’Estat ni l’opinió dels catalans que es van sentir exclosos de la crida del referèndum), i tot seguit demanés perdó als electors del país i actués en conseqüència abandonant la política per sempre més, servidora no hi tindria res a dir. Però com a hores d’ara entén qualsevol persona, defecar en un mandat parlamentari, no fer honor a la resistència corporal (ulls i pebrotera inclosos) de la població durant l’1-O, i mentir elecció rere elecció, es troba lluny d’un canvi d’opinió. D’això se’n diu, simplement, claudicar davant d’Espanya.

El cinisme en què es troba enfangada la política catalana és tan majúscul que les cabrioles dels seus propagandistes cada vegada són més delirants. El problema no és només que s’intenti vendre com a pragmàtic tot allò que has desestimat durant lustres com un somni del pactisme (recordeu aquells magnífics vídeos en què Oriol Junqueras, inspiradíssim, es fotia de la via federal d’Iceta titllant-la de “conte de fades”), sinó que es tingui la santa barra i la pedanteria de fonamentar les giragonses de la classe dirigent en una cosa tan sana i sagrada com canviar d’opinió. Servidor té la sort de dedicar-se a una disciplina, l’amor al saber, que es fonamenta en el canvi de criteri com a condició de possibilitat per a la recerca del veritable. Però no cal haver-se cremat els ulls llegint Plató per diferenciar aquesta nobilíssima tasca de l’enèsima giragonsa de Junqueras per sortir de la presó.

El més divertit de tot plegat, nogensmenys, és veure com els lloctinents de Junts pel Sou ataquen el pragmatisme dels republicans, encapçalats pel sempre oportuníssim ideòleg Quim Torra, un dels nostres Mandela de la desobediència, l’heroïcitat del qual consistí a decorar la plaça Sant Jaume amb una pancarteta fora d’hores. Això dels convergents té molta gràcia, perquè en això del cinisme sempre han excel·lit com un autèntic pal de paller fàl·lic i, és natural, quan veus que el veí intenta imitar-te, sempre t’agafen petarrons de gelosia. Davant d’aquest fangar, és del tot lògic que els independentistes es preguntin la fórmula màgica per sortir de tanta agonia insofrible. La cosa és ben senzilla, estimats lectors. Primer, no defalliu en denunciar la farsa. Segon, per molt que ho intentin, no us deixeu escapçar la memòria. I tercer, allunyeu-vos d’aquesta gent, i recordeu que no hi ha seny ni pragmatisme sense la lliure autodeterminació personal i col·lectiva.

Dit això, canvieu d’opinió tant com us vagui. Que és cosa ben sana.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Junqueras unilateral
Diari de la revolta (210) Junqueras unilateral Jordi Galves