Aquest no ha estat un Sant Jordi excepcional, perquè els llibres més venuts d’aquesta diada demostren que la tribu continua llegint amb l’exacta poca traça de sempre. Fixeu-vos si és així, conciutadans estimats, que la novel·la més venuda de ficció en català és un nou paperot d’aquell noi del trànsit, en Gironell: AP-7 sense problemes, no s’amoïni; C-32 amb cues a l’altura del Garraf, tingui paciència. Posats a cercar l’originalitat, jo dedicaria el Sant Jordi de cada any a dos símbols de la lletra sense els quals la diada no seria possible: els negres i els correctors. Els primers, ai las, autors encoberts de la majoria de novel·les que es fan i es desfan, especialment les que diuen signar els nostres estimats tertulians. I els correctors, pobrets meus, de qui ja us podeu imaginar la carona que foten quan reben un text en català de Víctor Amela i han de ressuscitar-ne els pronoms febles i la correcta sintaxi. Un miler d’abraçades mereixeu, màrtirs de la pàtria: us estimo!

A mi això de la vida literària em diverteix profundament, i quan m’avorreixo m’endinso en la hipocresia d’alguns autors de moral impol·luta per passar millor les tardes. En aquest sentit, i deu ser cosa del procés, el cinisme és quelcom que cada dia campa amb més alegria pels carrers i la palma d’enguany se l’ha endut l’Antoni Bassas. Quan a l’antic capità d’El matí a Catalunya Ràdio li van regalar fraudulentament el premi Pla de literatura, i per evitar suspicàcies, assegurà que el seu llibre Bon dia, són les vuit! s’havia presentat a concurs sota pseudònim. No em direu que això de l’Antoni no té gràcia! Tu escrius un llibre sobre la teva experiència com a presentador del matinal de l’emissora pública i ets tan bon tio que va i el presentes sota pseudònim! La cosa és d’un cinisme sensacional, i no m’estranya que la gent premiés el Bassas comprant-li mants llibres.

Cal lloar els autors que, des de la més estricta solitud i carregats de paciència, mantenen la literatura catalana en nivells d’excel·lència propis del primer món

De fa temps, el país confon malaltissament la literatura popular (que n’hi ha d’haver i només faltaria!) amb la lletra dolenta. Sobta veure tants conciutadans desvetllats i amb prou formació per anar per la vida amb capacitat de discernir comprant llibres amb un equivalent de qualitat semblant a una menja que, si els fos servida en un restaurant, la tornarien a la cuina sense ni tastar-la. Cal lloar, en aquest sentit, els autors que, des de la més estricta solitud i carregats de paciència, mantenen la literatura catalana en nivells d’excel·lència propis del primer món. Aquest és el país de Gironell i Bassas, és cert, però també és la tribu cultural que ha pogut admirar el Cicle d’Almandaia de l’Antoni Vidal Ferrando, l’immens Llibertat i sentit del mestre Lluís Solà o Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents, la joia infinita de nostre Josep Lluís Badal.

Hom pot entendre que aquests llibres extraordinaris (dels quals us n’he fet alguna ressenya a la nostra enamorada Llança) no estiguin entre els més venuts, com podria passar en altres cultures del món: el que resulta inexplicable és la seva absoluta invisibilitat, en un entorn cultural que ha preferit la mediocritat més absoluta a l’excel·lència. No és una qüestió d’elitisme cultural ni de ser un mestretites, sinó de voler regalar als lectors pautes perquè llegeixin bona literatura. Fa uns mesos, xerrant amb el que jo considerava un bon editor del país, em va confessar que la seva editorial encarregava novel·les pensant en les iaies que miraven el programa del Cuní. Amb aquests fars culturals, ai las, com volem que els lectors en català creixin en número i en qualitat? Amb aquest criteri, fillets meus, com gosem pretendre que hi hagi lectors exigents a la tribu?