Des de fa ja molts mesos a l’independentisme tot passa sense gaire pena ni glòria. Així amb la restitució de Josep Lluís Trapero com a major dels Mossos. Potser rau en el fet que aquesta, la teòrica màxima autoritat policial del país, sigui l’única de les famoses restitucions que van prometre Puigdemont i Junqueras que ha acabat fent-se efectiva, deixant de banda president i consellers. Que una promesa no es compleixi al món de la ineptocràcia dels pitjors és una notícia tan sorprenent com la sortida del sol cada matí. Però que Trapero sigui l’únic supervivent de la línia principal dels protagonistes de l’1-O i de la posterior pseudodeclaració d’independència és tot un poema, sobretot perquè aquest Trapero no és l’heroi dels atemptats de Barcelona ni el policia que va permetre que la gent votés al referèndum sense hostiar-los, sinó el funcionari espanyol que va declarar en seu judicial la nobilíssima intenció de detenir Puigdemont en cas d’una DUI efectiva.

Sorprèn que a ningú li sorprengui una cosa tan curiosa com que una administració que es vanta de voler tornar-ho a fer, de no renunciar a Ítaca, a la secessió... ni a res de res, acabi anunciant amb certa pompa i naturalitat que la seva màxima autoritat policial és algú que no tindria cap problema a coaccionar la llibertat d’un mandatari si es dediqués, per primera vegada, a fer cas als seus electors! Sobta que no sobti, en definitiva, com també és curiós que la majoria dels correligionaris de causa acabin justificant la permanència de Trapero al poder policial dient que ell, en el fons, és un professional que ha d’acatar la llei espanyola. Si la lògica és fer cas a la Constitució dels enemics i ningú no hi posa la menor pega, doncs el més normal del món seria preguntar-se per què coi seguim sent independentistes! A no ser que això de ser-ho es basi només a declarar que això de la independència molaria molt i molt, però que ja és normal que la bòfia espanyola no ho permeti, xato.

De fet, tot això que explico és una derivada ben lògica del processisme, un moviment polític destinat íntegrament que els electors independentistes acabin frustrats del tot, pensant que la independència és impossible. Així et quedaves, per exemple, després de veure l'acte de restitució del major, acompanyat pel conseller d’Interior Miquel Sàmper, una cerimònia que tenia més de funeral que no pas de celebració i en la qual, com han destacat la majoria d’informadors, Trapero va limitar-se a dir que durant el temps del fake referèndum i de la fake DUI “tots podríem haver actuar millor, i jo el primer”. Doncs jo, com a part interessada, t’ho pregunto directament, Josep Lluís. Què és exactament el que hauries pogut fer millor? Detenir el president abans de la DUI? Tustar una mica més a la penya el mateix dia del referèndum? O, al contrari, fer encara més costat a la gent que votava i no robar-los ni una sola urna? Els herois, major, també han d’explicar-se.

Sorprèn que una administració que es vanta de voler tornar-ho a fer, de no renunciar a Ítaca, a la secessió... ni a res de res, acabi anunciant amb certa pompa i naturalitat que la seva màxima autoritat policial és algú que no tindria cap problema a coaccionar la llibertat d’un mandatari si es dediqués, per primera vegada, a fer cas als seus electors! 

Però no, estimats lectors, totes aquestes respostes no arribaran mai perquè aquí del que es tracta és d’anar tirant, de no donar gaires explicacions i de fer el possible per denigrar com més millor la política d’ara a les eleccions. Així ha passat també aquesta setmana al Congrés, quan Gabriel Rufián (“18 meses y ni un solo día más”) baixava el llistó de la política fins al Purgatori esmenant Laura Borràs per dur “americanes de més de 1.000 euros i bosses de Michael Kors”. Que Rufián critiqui algú per gastar-se el sou com més li plagui, quan ell fa massa temps que guanya una pasterada a còpia de vendre’ns motos i d’omplir la tribuna del Congrés de tuits cada vegada més risibles ja és una cosa demencial, sobretot quan sabem que per a molts líders d’Esquerra les bosses i les americanes són molt menys importants que el mamellam a l’hora de valorar les mandatàries. Realment, si els republicans combaten així Borràs, aquesta arribarà de ben segur a presidenta.

Ja és una llàstima que Rufián se centri en el vestuari d’una companya de militància indepe, sobretot perquè si volgués adreçar coses més importants, podria parlar de l’esplendorosa gestió sanitària d’Alba Vergés o d’aquest noi que es diu Chakir El Homrani i que tenim al Govern de la Generalitat encara no sabem ben bé per què (per fer pàgines web segur que no, d’això sí que en tenim constància). O també podria resoldre’ns el nostre dubte inicial, i preguntar-nos per què la Generalitat manté com a cap de la policia algú que ha expressat tantes ganes de detenir-nos els Molt Honorables. Però tot això, insisteixo, implicaria tractar la gent amb una mica de decència, i l’independentisme ja fa temps que només arriba al llistó de la bossa, de l’americana, i ben aviat acabarà centrant-se en la roba interior o en qualsevulla cosa que degeneri una mica més el debat. No sé els meus lectors, però a mi m’estan agafant unes ganes de tornar a votar en blanc que espanten.

No mereixen gaire més.