Pocs minuts després que Ana Rosa publicités els missatges de Puigdemont a Comín amb la frisança de qui coneix la ubicació exacta del Sant Greal, podies veure els processites perduts a les cantonades de l’Eixample, somicant i capcots a la recerca d’aire fresc. Reconec que abans-d’ahir m’ho vaig passar francament bé escoltant les tertúlies de la ràdio tribal, on allò que havia dit el Molt Honorable 130 al seu conseller de Salut s’intentava disfressar amb interessantíssims debats sobre la privacitat als grups de WhatsApp i l’ètica periodística de caçar una informació privada per fer-ne tràfec informatiu, que és —al capdavall— el que van fer tots els periodistes del país. Tot això, ai las, per dissimular el significat incontestable d’uns textos on Puigdemont passava de la mínima possibilitat de sentir-se restituït a veure’s sacrificat, deixant per conclosa aquesta etapa que hem anomenat procés.

Comptat i debatut, els famosos textos presidencials no diuen res que no sabéssim. Primer, que la il·lusió d’un trànsit còmode i joliu de l’autonomia a la independència (allò que el diccionari masista-mascarellista va popularitzar amb dos pèrfids conceptes: de la llei a la llei i les famoses estructures d’estat) era una il·lusió que amagava una estratègia fallida, ara ja morta en la seva pròpia hipocresia. Segon, que l’anomenat “pla Moncloa” per castrar l’estratègia independentista a còpia de la por ha funcionat, com mostra perfectament que tothom assumeixi amb parsimònia la hipòtesi d’una presó incondicional per a Roger Torrent i els membres de la Mesa del Parlament només pel fet de convocar un ple autonòmic derivat d’unes eleccions imposades. I tercer, que la figura de Puigdemont, l’únic romanent de la unilateralitat que ens restava, molesta molt més a propis que no pas a aliens. 

Que “això s’ha acabat”, com diu el president, no vol dir ni que la massa independentista s’hagi de tallar les venes com Sèneca ni que el projecte quedi tocat de mort

Però tot el que ha passat, creieu-me, és la millor de les notícies possibles, perquè l’independentisme va veient de forma gradual que l’única forma d’enfrontar-se a l’Estat és bloquejant les institucions autonòmiques i aplicant el resultat del referèndum a través d’una defensa real (i física) de les institucions. Totes les baralles de fireta que hem presenciat en els últims dies són el fill natural dels preludis al referèndum, una votació que la majoria de líders independentistes van ordir amb tal de pressionar l’Estat i que mai no van somiar d’aplicar. Tot el que succeeix és fantàstic, perquè demostra perfectament que tota aquella retòrica de la transició nacional i de les estructures d’estat era una pedanteria de distracció per fer oblidar els catalans que la independència necessita pocs simpòsiums i molta valentia: clarificar les coses, a risc que la sang emergeixi, és quelcom a celebrar.

Que peti tot entre els partits sobiranistes conforma el millor dels mons possibles, perquè les mentides de l’ahir sempre esculpeixen les veritats de l’endemà. Hi ha èpoques, recorda Hegel santament, que només s’entenen en el seu ocàs: que “això s’ha acabat”, com diu el president, no vol dir ni que la massa independentista s’hagi de tallar les venes com Sèneca ni que el projecte quedi tocat de mort. Ben al contrari, la picabaralla autonòmica torna a posar de manifest que al centre de la problemàtica independentista hi ha la mateixa tensió estructural de sempre: o fas una insurrecció civil, o t’acomodes a fer de la Generalitat la mateixa estructura autonòmica espanyola de sempre. Amb els diputats indepes encaminats vers la segona opció, és del tot lògic que en @KRLS se senti decebut i es plantegi un futur allunyat de la pàtria restituint-se a ell mateix a través d’unes memòries a l’exili.

Era i soc partidari de bloquejar l’autonomia i de tornar a fer eleccions les vegades que faci falta amb el president al capdavant, car considero que una legislatura on el màxim al·licient sigui retornar als privilegis del règim estatutari (és a dir, del 78 espanyol) no em paga la pena, i potser també perquè formo part d’una generació que té ben poc a perdre i que viu encara amb ganes d’arriscar alguna cosa. Prefereixo, en definitiva, intentar-ho i fracassar que no pas castrar-me amb l’ètica de l’anar tirant. Això ho devem compartir amb el president i, per aquest motiu, quan tenim atacs de lucidesa, escrivim als nostres amics, buscant consol, que tot això s’ha acabat i que els nostres ens han deixat a l’estacada. Tot, insisteixo, és ben normal.