Una de les escenes més cèlebres d’A night at the opera dels germans Marx és aquella en què veiem l’empresari Ottis B. Driftwood i el mànager Fiorello negociant el contracte del tenor Ricardo Barone per a l’òpera de Nova York, un acord que comença amb la coneguda formalitat “the party of the first part shall be known in this contract as the party of the first part". Com recordareu, mentre Groucho recita les clàusules del pacte a tota pastilla, Chico va desestimant-les a la babalà i els dos personatges acaben retallant el foli del conveni fins que només hi queda l’espai per a la firma, un requeriment que el representant no pot complir perquè no sap escriure. Tot i això, els dos pelacanyes arriben a un acord perquè el jove canti a l’òpera i l’escena serveix als genials creadors per explicar que, més enllà de pedanteries i requeriments, els contractes són bàsicament un afer de confiança.

Mirant enrere, veuràs fàcilment com la política catalana dels darrers anys és el mirall d’aquesta pantomima d’escena, una cursa burocràtica en què les clàusules del contracte van caient, amb la diferència que al final aquí ningú ha tingut el coratge per fer-se responsable d’haver signat un pacte incomplert amb la ciutadania. Ara fa com certa angúnia parlar del passat, però si feu memòria, palesareu que el país ha gastat molt més temps imaginant com seria el futur estat que no pas assumint el coratge que es requeria per fer-lo: teníem allò del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que feia uns informes molt arregladets sobre la post-autonomia i tal i qual, desiderata que es va traslladar a l’invent de la Transitorietat (ecs) Jurídica i que ha acabat en no-res. Els pedacets de foli anaven caient i al final tota la burocràcia indepe anava directament a la brossa.

Sigui la presidència 131 llarga o purament de pas, ens espera un temps en què els polítics del país hauran d’adaptar la seva realitat autonomista a un electorat al qual han fet somiar durant anys amb una independència feliç i sense gaires costos, de la llei a la llei. Quan més dura es faci aquesta bicefàlia, i a mesura que el simbolisme dels exiliats decaigui per l’habitual parsimònia executiva del Govern, es veurà que la generació de polítics que conformen l’actual Parlament acabarà devorada pel seu propi doble llenguatge. Aquests dies, quan xerro amb diputats de Junts per Catalunya i d’Esquerra tinc la sensació d’estar intercanviant mots amb aquells polítics d’Unió que es troben a punt de jubilar-se a la caseta de Calella. D’imaginar la llum d’un país millor, els nostres diputats se’n van a casa resant perquè els seus aparells no els facin consellers, i així evitar-se problemes amb la família.

Sigui la presidència 131 llarga o purament de pas, ens espera un temps en què els polítics del país hauran d’adaptar la seva realitat autonomista a un electorat al qual han fet somiar durant anys amb una independència feliç i sense gaire costos

I a nosaltres, que havíem somiat en la tasca difícil d’edificar un nou país, què ens resta? Ara per ara, només reprovar. Ho llegeixo a El nebot de Wittgenstein, que acaba d’editar el meu amic Enric Rebordosa en preciosa versió de Raül Garrigasait: “Fos el que fos el que se’ns presentés al davant, ho reprovàvem. Sèiem durant hores a la terrassa del Sacher i reprovàvem. Sèiem davant d’una tassa de cafè i reprovàvem el món sencer i el reprovàvem de soca-rel. Durant hores sèiem a la terrassa del Sacher i observàvem la gent que passava amunt i avall. Vèiem tot el que volíem veure mentre que a nosaltres no ens veia ningú”. Serà més o menys això, ja veus. Asseguts a la vorera de casa, com els padrins que miren si Rodalies va a l’hora, només ens quedarà la tasca d’anar veient com cau la fullaraca del món antic. Espero que els més joves es caguin en nosaltres i assagin la nova revolta.

Fa dies, en Graupera hi va posar una mica de llum a tot plegat, però ja heu vist que, de moment, la penya es fa el sord, perquè hi ha qui té molt més interès a perdre i continuar cobrant la pagueta que no pas a liderar un projecte guanyador, perquè hi ha qui vol viure millor contra Colau amb la bossa plena i a l’oposició que no pas posar-se a treballar. I davant d’això, que és inqüestionable, què ens queda, amics meus? Doncs això, reprovar, reprovar i reprovar. Asseguts davant del món, reprovant. Ens han condemnat a això, germans estimats, a reprovar.