Una de les coses que de sempre he envejat als nostres enemics és la seva descarnada mala llet i Pedro Sánchez va tenir-ne molta anunciant els indults al Liceu. A banda d’ésser el nostre primer equipament cultural públic, el coliseu de la Rambla és un dels centres erògens de la catalanor, sigui perquè allò que queda de les seves elits s’hi reuneix per escoltar òpera (encara que la majoria dels seus prohoms no en tingui la més reputa idea) o car a la seva platea també hi ha esclatat alguna de les bullangues més sonades de la nostra història pàtria. També em va encantar que el presidente cités Martí i Pol i fes honor a la tradició espanyola d’esmentar un dels nostres poetes mentre ens carda pel sac: de la Transició a l’olimpisme, Espriu sempre encapçalava el rànquing de la rapsòdia. Ara pinten temps de Martí i Pol i Joan Margarit, que són igual de mortuoris, però més cursis.

Per molt que tothom faci veure que està content a mitges, les elits espanyoles i l’independentisme català tenen ara per ara els mateixos interessos. Sánchez sap que indulta els protagonistes d’un moviment polític fallit que només s’aguantava en el martirologi dels seus captius (inhabilitats). En les properes setmanes els ex-presos tindran els seus banys de masses particulars i la televisió pública catalana gaudirà de valent explotant el xantatge emocional del seu pas per la presó, documentant fil per randa el seu retorn a casa, i fins i tot pot ser que Jordi Cuixart acabi presentant un programa sobre ceràmica o meditació a La Nostra. Però el temps anirà passant, i a l’agost ja tindrem tot déu vacunat i sense mascareta, amb la qual cosa la mitologia de la presó minvarà a dia que passi i, Sánchez ho sap, tant PP com Vox fracassaran en el seu intent d’inflamar Espanya amb el tema català.

Ara es veurà fins a quin punt aquests anys de presó seran l’únic as a la màniga dels protagonistes dels fets del 2017, qui, davant de qualsevol recordatori dels seus objectius i gravíssims incompliments pel que fa les lleis aprovades al Parlament de Catalunya aquell mateix any, tots respondran a l’uníson que sí, que tot el que vulguis, però que mentre tu els criticaves des del sofà o fotent-te un gintònic, ells estaven a la garjola. En el fons, insisteixo, aquesta reductio ad carcerem amb què el processisme pretén blindar la rendició dels seus líders és compartida per tot déu: fins i tot els espanyols més ardits saben (i admeten en sordina) que a Catalunya no hi hagué cap procés sediciós i que l’escarment als polítics catalans ha estat un pam-pam al culet perquè no hi tornin mai més; i els presos la reivindiquen igualment, perquè sense la reprimenda, totes les seves mentides quedarien al descobert.

Per molt que els nostres polítics vulguin tornar al 2006 i facin totes les taules de negociació imaginables per encastar-nos al passat, el fet que l’1-O palesés que la independència de Catalunya no només és possible sinó que fou aturada per les elits independentistes, i no pas per la policia espanyola, no serà tan fàcil de prostituir

Però de la mateixa manera que l’1-O va desbordar el marc tradicional dels pactes soterrats entre el sobiranisme i les elits espanyoles, aquest nou temps que esperem també deixarà les coses més clares. Per molt que els nostres polítics vulguin tornar al 2006 i facin totes les taules de negociació imaginables per encastar-nos al passat, i per molt que els presos vulguin fer pornografia emocional amb el seu pas per la presó, el fet que l’1-O palesés que la independència de Catalunya no només és possible sinó que fou aturada per les elits independentistes, i no pas per la policia espanyola, no serà tan fàcil de prostituir. Hi ajudarà que el referèndum tingui moltes causes judicials pendents, però sobretot, i aquesta és la clau que decidirà el futur polític dels propers lustres, que l’1-O la ciutadania no va votar per negociar ni pressionar l’Estat, sinó per exercir el seu lliure albir.

Prostituir la repressió i el dolor (que sempre he condemnat com a injusta) resulta molt més fàcil que traficar amb els desigs de llibertat de la gent, i és per això que el pactisme del règim del 2021 acabarà naufragant per molta èpica de garjola i tremp liceista amb què el vulguis pintar. Perquè ara que els presos seran lliures també serà un temps per a passar-hi comptes i, tot i els intents del processisme i els seus mitjans de propaganda, la ciutadania no és imbècil, té memòria i prou valentia com per mirar-los als ulls, recordar-los la rendició, i maleir tot el temps que ens han fet perdre. Ho diu un poeta que mai no serà citat pels cursis nacionals, el meu mestre Bauçà: “El pitjor de néixer en el si d’una comuna sense Estat és la quantitat de temps que hom perd pretenent de construir-lo”. El temps perdut no podrà tornar, però intentarem que els rendits, si més no, passin una mica de vergonya.

Torneu a casa, descanseu i abraceu la família, perquè després us espera la presó del carrer i la vergonya de recordar-vos la rendició en els ulls desvetllats de qui us gosi mirar sense por. Aquest serà un mirall que no podreu evitar. Prepareu-vos.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Indult o llibertat provisional
Opinió Indult o llibertat provisional Joan J. Queralt
Espanya fuig de la justícia
Diari de la revolta (213) Espanya fuig de la justícia Jordi Galves