Si posem entre parèntesis la inacceptable situació dels polítics electes empresonats arbitràriament i l’exili de part del govern legítim de la Generalitat, l’independentisme ha concorregut als comicis que va inventar-se Rajoy amb un programa d’objectius que no depèn ni dels seus líders ni de la il·lusió dels respectius electors: la restitució del govern legítim del país (amb el Molt Honorable 130è al capdavant) i la derogació temporal de l’article 155. Les dues línies de batalla defensades tant a Junts per Catalunya com a Esquerra depenen exclusivament de la voluntat del govern espanyol i d’unes elits madrilenyes que deixaran d’intervenir la Generalitat —una institució que, sigui dit de passada, és en si mateixa una intervenció per castrar la llibertat dels catalans— només quan hagin aconseguit que la major part dels polítics indepes renunciïn a continuar amb el discurs unilateral i a gosar intentar aplicar de nou l’autodeterminació votada l’1-O.

Aquesta ha estat només una de les paradoxes d’una campanya en què els partits que no van defensar la república amb el resultat del referèndum encara roent i amb dos milions i escaig de persones mobilitzades al carrer prometen aplicar-la ara, si és que tenen majoria. No és l’única, perquè —com sap tothom— intentar esvair-se del jou del 155 mentre sostens que desplegaràs alguna cosa semblant a la Llei de Transitorietat topa de front amb qualsevol realisme polític. El sobiranisme ha confiat en el fet que totes aquestes mitges veritats no li passin factura i, al seu torn, que la sola presència en campanya dels polítics que han passat per la trena (i dels que encara hi són d’una forma vergonyant) mobilitzi prou gent per assolir una majoria còmoda. En aquest sentit, qui busqui en els programes del 21-D alguna cosa com un full de ruta cercarà en va i gastarà energies en va.

Ni el retorn de Puigdemont ni la derogació del 155 depenen del que passi el 21-D. Fins que el sobiranisme no torni a acceptar la via unilateral, continuarem vivint en aquest estat d’indecisió permanent, on Espanya sempre guanya

Crec que val la pena guanyar aquesta campanya per continuar palesant la musculatura que gasta l’independentisme, però també caldria que aprofitem aquesta mandanga de la jornada de reflexió per barrinar una mica quin és el futur polític que ens espera després de votar demà. Actualment, a la intervenció de la Generalitat s’hi suma la situació sub judice de part dels nostres parlamentaris i la més que possible probabilitat d’acabar investint un president o presidenta que no encapçalava la seva llista electoral: a la vaguetat de programes electorals i fulls de ruta, per tant, s’hi sumarà la indisposició d’un líder visible de l’independentisme que generi prou confiança per redreçar la somnolència cap a un futur clar. De fet, tant si suma majoria com si no, a l’independentisme li tocarà explicar ben aviat als electors si té algun pla més enllà de continuar la baralla autonomista amb què Rajoy sembla haver-lo tenallat.

Em sap greu decebre els entusiastes, però ni el retorn de Puigdemont ni la derogació del 155 depenen del que passi el 21-D. Fins que el sobiranisme no torni a acceptar la via unilateral i esgrimeixi una estratègia per defensar la república de la justícia, continuarem vivint en aquest estat d’indecisió permanent, on Espanya sempre guanya. Reflexioneu, que això de l’autonomisme té pinta d’anar per llarg.