Fa pocs dies, entrant a l’Ateneu i quan la seva candidatura a presidenciable era una mera hipòtesi, vaig topar amb el meu amic Quim, l’editor i diputat Quim Torra, que passejava capcot pel carrer de la Canuda. D’en Quim sempre m’ha agradat com encaixa esportivament la meva pesada causticitat. “Fixa’t si el país està fotut, vaig dir-li, que encara et faran president i tot! Al capdavall no és tan mala idea, perquè els editors sabeu robar com ningú!” En Quim somreia amb aquella bonhomia de qui no se sap si és a punt d’esclatar de joia o de caure al plor, que és la mateixa cara que fa sempre quan parla de política. Mentre xerràvem, Torra va confessar-me que era dels pocs diputats de Junts per Catalunya que encara defensava la investidura de Carles Puigdemont, a qui la majoria de penya dels seus ja volia amortitzar com un maó de mur berlinès. De fet, tal com estaven les coses, coincidírem que el millor seria anar a eleccions per insistir en la via de la legitimació del 21-D.

Mentre ahir veia i escoltava el discurs presidenciable d’en Quim, m’admirava de com n’és d’eficaç la màquina de xantatge autonomista a l’hora de transmutar les conviccions cap al xaronisme i la bullshit. La cosa havia començat amb el famós assumpte de les piulades, que Torra esborrà hores abans de la sessió d’investidura, uns comentaris inofensius que qualsevol polític amb la mínima empenta hauria defensat a mort. Si no lluites pels teus mots, per radicals que siguin, què és el que et resta? De debò, benvolgut amic, que cal demanar disculpes per referir-te als espanyols de la forma que ells mateixos reivindiquen? Després de l’1-O, quan es va palesar que l’únic procediment pel qual l’Estat pot imposar el seu uniformisme és la violència contra els catalans, cal anar demanant disculpes per acusar l’enemic de manca de vergonya? Demanar excuses, el destí de la nació...

Torra podria haver-se negat a assumir la presidència i mirar de convèncer Puigdemont que continués pressionant el corruptible sistema de partits de l’independentisme autonomista

Torra podria haver-se negat a assumir la presidència i mirar de convèncer Puigdemont que continués pressionant el corruptible sistema de partits de l’independentisme autonomista. Aquesta era la gràcia de tenir independents a Junts per Catalunya! Contràriament, en Quim ha decidit fer cas a la vella Convergència, de la qual tant havia renegat quan era a Reagrupament, i s'empassa un Govern en què a ERC ja no es parla ni de restituir i en què a Marta Rovira només se la menciona per fer groguisme amb el llacet. Si la investidura continua, veureu com els discursos polítics es van podrint i com el Molt Honorable 131 haurà de defensar la República amb la mateixa retòrica xarona amb què Jordi Pujol enaltia el poder inexistent de la Generalitat. Si traiem les cites literàries del discurs d’en Quim (s’agraeix la referència a Fuster i la publicitat per al grandíssim Lluís Calvo), la cosa no passa d’un refregit en què es destina el Parlament a la subsidiarietat.

Els discursos es podriran, us deia. Fa pocs dies, Toni Castellà i els companys de Demòcrates es vantaven de poder pressionar ERC amb noves eleccions si no respectava la investidura de Puigdemont. Ahir mateix, en Toni citava Carrasco i Formiguera per justificar una decisió, la d’acceptar que el Parlament no pot investir el candidat triat pels ciutadans, que hauria fet esgarrifar l’il·lustre fundador d’Unió Democràtica de Catalunya. Si una formació política de recent creació com Demòcrates no ha pogut escapar del xantatge, imagineu-vos els partits als quals pesen tants anys d’inèrcia autonomista. A mi, personalment, se’m fa molt difícil casar el discurs d’ahir d’en Quim amb la trajectòria d’un editor que ha publicat llibres de l’Enric Vila, de l’Abel Cutillas i de la major part dels periodistes catalans de principis del segle XX. Em costa, en definitiva, veure com el candidat Torra pot renunciar a la lletra que ens ha fet llegir amb tanta convicció.

Però no et preocupis, Quim, que continuarem rient. O plorant, segons del cantó que ens ho mirem.