Podria ser perquè la premsa de la tribu porta uns dies massa avesada a l’eufòria (ara que tornem a ser europeus de pro i que el vell continent “ens mira”) o degut al fet que això de llegir males notícies per Nadal fot certa mandra, però ahir em va sobtar l’escàs ressò mediàtic de la revelació segons la qual l’expresident Jordi Pujol havia deixat de tributar 885.651 euros pels diners que, tot i ser un patriota, decidí guardar a l’estat independent d’Andorra. Sobta, en definitiva, la manca d’indignació que a la república dels somriures provoca que un president de la Generalitat, tothora esbroncant-nos mentre presumia de ser far moral de la nació, hagi acabat ben retratat com un defraudador fiscal. En saber que el delicte havia prescrit per antiguitat, i emulant la nostra Rosalia, no vaig poder evitar aquest pensament feliç: “estima’m com els inspectors d’hisenda espanyol estimen Jordi Pujol”.

Perquè ara per ara resulta evidentíssim que l’estat espanyol (que és d’una diligència científica, per exemple, quan m’ha de cardar una multa per haver entregat la declaració de l’IVA només dues o tres hores tard) coneixia perfectament totes i cadascuna de les irregularitats comeses per l’antic president, així com resulta igual de palmari que els aparells ideològics i el CNI espanyols, ja fossin de timó socialista o popular, toleraren la corrupció pujolista amb la condició implícita que el 126 moderés l’independentisme del seu partit i no qüestionés la integritat territorial d’Espanya. Madrid va acceptar encantada aquesta transacció d’espais corruptes perquè, en el fons, a la capital del regne ja s’estava gestant un lladronici molt més professionalitzat (de bancs i autopistes que tal dia serien rescatades), mentre aquí la cosa al final eren quatre comissionetes de poble.

Perquè ara per ara resulta evidentíssim que l’estat espanyol coneixia perfectament totes i cadascuna de les irregularitats comeses per l’antic president

A mi que Pujol defraudés a hisenda em pot fotre menys o més, però el que sí em cou la pebrotera és que l’antic president hipotequés la independència del país al fet d’enriquir la seva particular elit i a base d’imposar als catalans una moral d’esclau segons qual això de voler canviar l’statu quo era d’esbojarrats o somiadors. Jo pensava, pobre de mi, que amb això del procés podríem canviar aquesta columna vertebral castradora de la política catalana, però ho vaig pensar quan era (encara més) un imbècil que pensava que els nostre polítics no ens enganyarien amb la cara dura que ho han fet després. La notícia d’en Pujol, en aquest sentit, em mou a pensar que si el país encara no pot ser crític amb el seu expresident, setze anys després d’haver-se retirat de la política, imagineu-vos si podrà ser-ho mai amb la classe processista, que dissortadament té encara més traça pel xantatge emocional.

“Que pagui Pujol!”, cantaven els progres de la Barcelona dels vuitanta quan se saltaven les tanques del metro. Espereu asseguts, perquè ni quan els espanyols li han tret la immunitat haurà d’afluixar la mosca. Ni ell, ni tots els responsables últims del cas Palau, que es va saldar condemnant Millet, Montull i quatre subalterns de Convergència. No, Pujol no pagarà. I tots aquests panxuts que s’han enriquit durant anys amb la nòmina del procés i la posterior davallada a l’autonomia tampoc: i és una pena, perquè ens han robat molt més i amb molta més mala llet que l’avi. És depriment, ja ho sé, però és el que hi ha.

I dit això, desitjo als sofertíssims i pacients lectors que tinguin molt bones festes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat