La vida (i les lectures) m’han dut a refiar-me ben poc de les revolucions i, en general, d’aquells que albiren grans canvis i transformacions substancials a cada cantonada. Durant això del coronavirus, i com ja va passar amb la crisi econòmica del 2006, ha emergit manta penya que gaudeix fent de coach de la tribu i que s’ho passa pipa anticipant les catarsis vitals que, d’aquí a ben poc, diu que ens provocarà l’haver superat aquest coi de pandèmia: que si d’ara en endavant posarem entre parèntesi tot això de les comunicacions virtuals i tornarem a apreciar el tacte i les abraçades amb el cunyat, que si vetllarem per mantenir la puresa d’aire que la manca d’automòbils i l’aturada de les grans indústries ha regalat a les nostres ciutats, que-sí-ara-sí-que-sí retribuirem com es mereixen les infermeres pel seu sacrifici... i tota una sèrie de bons desitjos que ja coneixeu.
Servidor gaudeix molt més professant un estoïcisme sense fissures i posant entre parèntesis tota aquesta xerrameca cursi de “l’abans i del després”. No només perquè cregui que quan arribem al darrer tram de l’última fase possible, i després d’un temps d’aparent felicitat i companyonia xupi-guai, tornarem a pensar que el cunyat és un plom de ca l’ample i que l’abraci sa puta mare, continuarem convertint el carrer d’Aragó en una autopista fètida plena de fum i tot terrenys, sota l’excusa d’arribar ràpid a la feina, i de nou ens emprenyarem com una mona quan les infermeres ens tallin l’AP-7 un divendres el vespre per reivindicar els seus drets laborals. Ja sé que fer-se les il·lusions justes és anar a la contra d’aquest temps de caçadors de tendències, però sempre preferiré passar per aixafaguitarres que no pas entonar un we are the world que només pot acumular desencís existencial.
En un temps on l’esport de la pàtria sembla inflar moralisme, a mi em plau molt més abraçar una ètica de mínims que, sobretot, ens eviti ensopegar amb les pedres del passat. En aquest sentit, i pensant sobretot en l’univers de la comunicació, seria ben feliç si, després d’aquesta pandèmia, tendim tots plegats a sobredimensionar molt menys les coses en general. Posem-hi un parell d’exemples; aquesta setmana, la premsa de casa i de l’Estat ha gastat tones de tinta amb l’emergència d’una nova classe manifestant, els cayetanos, que semblaria haver envaït els carrers de Madrit per protestar contra la política de fases i la restricció de moviments impulsada pel Gobierno a la comunitat del quilòmetre zero. A la majoria d’aquestes manifes hi havia més periodistes i càmeres de tele que no pas luisalbertos i tutunas, però això no ha impedit que la cosa inundi els informatius d’una forma exasperant.
No passa res si posem la imatge o el vídeo del dia entre parèntesis, a risc de buscar-ne el context, si així la podem circumscriure millor, i regalar-nos a tots plegats una informació més veraç i menys apocalíptica
De la mateixa forma, la xarxa piulaire s’ha passat dies comentant amb indignació les fotografies de les platges barcelonines, primer quan hi arribaren els infants i després els addictes al gym. Els apocalíptics de Twitter van predir que l’arribada de la quitxalla a la Mar Bella comportaria cent-mil volcans de rebrot de la Covid, la qual cosa s’ha demostrat falsa en poques setmanes. Igualment, els mateixos genets del mil·lenarisme han passejat la seva dèria de sobredimensionar les imatges d’esportistes a la Barceloneta, advertint-nos de com de distòpica seria una vida en què el fitness envaís fins i tot la sorra. Poc importa que el contagi del virus a l’aire lliure sigui de probabilitat ínfima i tant li fot que la majoria d’esportistes (sigui només per pura utilitat) respectessin la distància de seguretat, perquè el sobredimensionador professional només orgasma amb música de rèquiem.
Lluny de grans pretensions morals, insisteixo, jo em conformaria prohibint-nos a tots plegats, encara que sigui com un manament intern, la temptació de sobredimensionar els afers. Car no passa res si posem la imatge o el vídeo del dia entre parèntesis, a risc de buscar-ne el context si així la podem circumscriure millor, i regalar-nos a tots plegats una informació més veraç i menys apocalíptica. Prohibit sobredimensionar, afirmo a grans crits, i fins i tot diria (encara que m’afecti directament al sou!), prohibit opinar si abans no s’han fet unes quantes respiracions profundes i s’ha esperat que la realitat, com acostuma a passar sempre, no acabi en grans explosions ni centenars de walking dead pel carrer. Hi ha quatre imbècils que es manifesten a Madrit? Doncs mira, si són tres enzes millor ni filmar-nos! Els esportistes omplen la platja? Doncs sí, senyora, perquè els gimnasos tanquen i preferim suar davant del mar que no pas al cim de l’Aneto!
Intenteu-ho només una setmana, estimats lectors. És una ètica de mínims, certament, però els guanys reporten una tranquil·litat quasi tan gran com trobar una vacuna per a la conya del virus. Prohibit sobredimensionar. Fes-me cas, reina.