Els nostres enemics tenen una traça inaudita en l’art de la dialèctica entre el poli bo i el dolent. Durant els fets d’octubre del 2017, el castíssim (a saber, pertanyent a la casta) Alfredo Pérez Rubalcaba va dir en diverses entrevistes que, davant d’una possible DUI a Catalunya, l’estat espanyol estaria disposat a activar qualsevol mecanisme burocràtic de combat, inclosos aquells que enemistessin Espanya amb els seus consocis europeus. Passat per la traductora, l’antic capatàs del PSOE recordava una cosa ben senzilla; per posar un exemple conegut, si per atenuar l’independentisme basc, l’Estat ha de fotre sis anys i mig a la garjola a Arnaldo Otegi, doncs es fa i punt; i si, tard i simbòlicament, els desvetlladíssims i preclars jutges de la cort d’Estrasburg et diuen que la sentència contra el dirigent indepe havia tingut més que defectes jurídics, doncs tu dius que moltes gràcies i endavant. 

Per fer més amables les advertències de l’Estat, els aparells ideològics espanyols sempre acostumen a tirar d’un progre que digui les coses amb més traça que els animalons de VOX. Ahir mateix, aquest benemèrit Nacional ens regalava unes declaracions de Juan Carlos Monedero, antiga ànima del komintern podemita, on el politòleg animava el Gobierno a indultar-nos els màrtirs “si fa que la via unilateral desaparegui.” L’argument de Monedero és tan vell com pervers: si els catalans tenen la gosadia d’autodeterminar-se (és a dir, de considerar que el seu lliure vincle en tant que nació s’ha d’organitzar-se en un estat) ho han de fer prèvia consulta als espanyols. El preu de la unilateralitat, diu Monedero, reblant el clàssic “alimenta la bèstia del feixisme”: és a dir, que l’autodeterminació és pecat perquè desvetlla un mal pitjor (per a Espanya, és clar) que la lliure voluntat dels catalans. 

L’argument de Monedero és un calc d’una coneguda frase que Jordi Pujol havia dit manta vegada al seu amic Lluís Prenafeta durant la constitució de la Generalitat convergent: “Lluís, si canviem l’estatut, despertarem la bèstia.” Aquesta és la dialèctica que va emergir els anys previs a l’elaboració de l’actual marc competencial del 2006, amb el PP recollint firmes per tot l’estat i la majoria de les seves autonomies intentant calcar els aparents avenços del text català. Com ha dit Enric Juliana, sembla que la història podria tornar a voltar i situar-nos en un context semblant. En efecte, la majoria de ciutadans de Catalunya, quasi un 80%, anhelen l’indult als presos polítics catalans, una mesura de la qual recelen un 70% d’espanyols. Però la història, com sap Juliana, no sempre es repeteix igual, pel simple detall que la tribu sap molt bé quin és el preu polític dels indults per a l’Estat. 

A hores d’ara no hi ha ni un sol independentista que no llegeixi els indults com un intent de segellar el règim del 2021, és a dir, d’ordir un retorn al 2006 o fins i tot al 1978

Un bon amic filofeixista madrileny sempre em diu que a Espanya no hi ha res que passi més desapercebut que uns indults firmats al BOE en el seu exemplar d’agost, quan la classe periodística madrilenya descansa a la Sierra i la gent més aïrada es treu el fachaleco per torrar-se a la platja. Pedro Sánchez i Aragonès, dos buròcrates espanyols, confien en el fet que les altes temperatures estivals i els estralls de la Covid-19 provocaran que els indults passin sense gaire pena ni glòria als informatius estivals. Però la història no sempre és circular, insisteixo, i a hores d’ara no hi ha ni un sol independentista que no llegeixi els indults com un intent de segellar el règim del 2021, és a dir, d’ordir un retorn al 2006 o fins i tot al 1978, que deixi l’independentisme com una filosofia política de meres intencions o, dit d’altra manera, que parli molt d’independència en platònic, sense gosar aplicar-la mai. 

L’operació de segellament només té un problema, un fet històric que no només ha escapat a la lògica espanyola sinó també la d’un dels seus fills privilegiats, el catalanisme: em refereixo a l’1-O. En primer lloc, precisament per la seva naturalesa d’organització col·lectiva (com recordava encertadament l’Agustí Colomines en aquest mateix Nacional), els indults no eliminaran els centenars de causes derivades del referèndum unilateral, que seguiran el seu curs judicial sense que un pacte polític en segelli la injustícia. Però hi ha quelcom molt més important que això i és el fet que l’1-O és una data que té la dèria de recordar-nos que Espanya no pot aturar la lliure determinació de la nostra conciutadania ni a través d’una actuació policial violenta. L’1-O brilla encara perquè determina, contra tota temptació circular-enricjulianana, que la llibertat pot imposar-se. 

I aquí em teniu, dia rere dia, article rere article, per recordar-ho als nostres buròcrates espanyols d’aquesta nova Generalitat tan endreçadeta. Els indults tenen preu i jo, si més no, no estic disposat a pagar-lo.