Desconec si la mecànica legal del Parlament permet investir un president via Skype o fent ús de coloms missatgers, i em fot una mandra terrible investigar-ho, perquè a Espanya ja fa massa temps que això de la llei guarda poca relació amb la cosa pràctica i el benestar dels homínids. Els meus compatriotes ianquis, que tenen un sentit general de la vida molt més utilitarista i joliu, van permetre que l’any 2012 el republicà Dan Sullivan renovés el càrrec d’alcalde d’Anchorage (la ciutat més important i poblada d’Alaska) adreçant-se al seu city council per via telemàtica, i no pas perquè l’home en qüestió fos a la trena, sinó perquè havia d’anar a Hawaii per visitar la família de la seva dona en un viatge que havia preparat mesos abans de la sessió municipal en qüestió: això de plantar la ciutat que t’escull de nou per anar a veure la sogra, no m’ho negareu, mereix tones d’aplaudiments.

En qualsevol cas, el surrealisme d’una investidura telemàtica no és menor al fet que Catalunya hagi pogut governar-se a distància en mans d’un partit que amb prou feina arriba a tenir quatre diputats al Parlament i la residualitat del qual s’expressa perfectament en la trista figura d’Enric Millo. De fet, si d’alguna cosa ha servit el procés d’independència que finí castrat quan els nostres líders polítics acataren l’article 155 és per palesar que la Generalitat sempre serà una administració intervinguda, si no és que s’aplica el resultat de l’1-O de forma unilateral i resistint la més que segura resposta violenta de l’Estat. Per molt que es restitueixi un govern legítim de la Gene, amb la consegüent força simbòlica, aquest serà esclau de la judicatura espanyola: les darreres desercions de Mas i Forcadell, i les declaracions amb el cap baix de Sànchez i Cuixart així ho confirmen.

Per molt que alguns independentistes creguin el contrari, que la majoria de polítics sub judice que seran al Parlament hagin acatat el 155 i adjectivat com a simbòlica o retòrica la declaració d’independència no és un fet merament estratègic (és a dir, no és un simple alehop contra la pròpia moral que els valdria per evitar la presó), sinó un compromís que hauran de mantenir davant la judicatura espanyola i l’aparell polític que la comanda mentre exerceixin. En aquest sentit, que s’investeixi Puigdemont (o que el president mantingui el poder simbòlic del càrrec a l’exterior) és l’única opció que li resta a l’independentisme per vivificar la flama de l’astúcia. Però sigui investit o no, el problema de fons és que si el 130 vol tornar a la unilateralitat, a banda de l’amenaça violenta, ara Espanya té quatre presos amb els quals no tindrà cap escrúpol de mercadejar perquè res no es mogui.

Per tot això, el problema real que afronta la política catalana no és si podem permetre’ns una presidència telemàtica o no (de fet, per via Skype es poden perpetrar i mantenir les coses més estranyes del món, com ara l’amor o la tensió sexual), sinó el paper i el full de ruta que es voldrà aconseguir mantenint la força de Puigdemont a l’exterior. L’actual Molt Honorable sap perfectament que el futur de la independència no depèn de la restitució de la Generalitat, sinó del fet que l’independentisme accepti sense embuts l’estratègia unilateral de la qual han renegat la majoria d’antics líders de l’invent. Si d’alguna cosa ha de servir investir-lo és per aclarir més les coses, no perquè el president es mantingui com a far d’un govern autonòmic comandat per una alumna predilecta d’Andreu Mas-Colell o un antic assalariat de can Godó. No parlem dels mitjans, parlem del mapa.

Si el Parlament investeix Puigdemont i el Constitucional tomba allò que han escollit els catalans, només hi haurà l’opció de tornar a fer eleccions sempiternament i bloquejar les institucions intervingudes fins que es respecti el resultat d’allò que han votat els ciutadans. La tàctica pot semblar surrealista, però més val embolicar més la troca i amb una intervenció sense fi que no pas continuar regits telemàticament des d’un despatx de Madrid en la més avorrida de les preautonomies.