La incorporació de la periodista Mònica Terribas i el politòleg Jordi Muñoz a la nova Junta Directiva d’Òmnium Cultural ens regala una pista d’or per veure com el processisme polític intentarà replegar-se famolenc d’engrunes a les institucions culturals del país per assegurar-se que la seva hipotètica influència es mantingui en els cànons de la manca d’ambició i l’autonomisme polític. Muñoz és dels nois que van sumar-se de forma oportunista a l’1-O i ara ha passat a cantar la cançoneta del 50 % i que no som prou i blablablà, mentre Mònica Terribas encara no ha respost la pregunta de Jordi Évole sobre si es va sentir enganyada pels polítics catalans quan, micròfon en boca, saludà la tribu tot dient “Bona tarda, ciutadans de la República Catalana” bo i sabent que ningú no defensaria la DUI. No ha contestat la pregunta, evidentment, perquè Terribas sabia que tots ens mentien.

Això, la majoria de catalans desvetllats (i jo, contra el que pugui semblar, penso que això conforma la major part de la ciutadania) ja ho saben de sobres, com també saben amb certesa que les eleccions del 14-F són molt poc importants. Cal que se celebrin i que voti quanta més gent millor, només faltaria, però avui a Catalunya és molt més important que la gent tingui les coses clares i sàpiga esporgar entre la veritat i la fullaraca del cinisme que no pas escatir si Aragonès, Borràs o el Sant Pare presidirà una institució purament administrativa com és la Generalitat. Que els canons polítics del present continuen ancorats en la retòrica anterior a l’1-O ho demostra el fet que el processisme té l’autoestima tan baixa que fins i tot ha comprat el marc mental de l’operació Illa i ha caigut en la trampa de Sànchez i d’Iceta per regalar-li al ministre de la pastilla un paper central a les eleccions. 

Com ja he dit manta vegada, que el socialisme català tingui com a revulsiu la persona que, en termes objectius, ha estat el pitjor ministre de sanitat d’Europa ja parla per si sol. Però, exactament pel mateix motiu, que l’independentisme temi la petja d’un polític que, a banda del fet anterior, té el carisma d’un tubercle resulta encara més delirant. La cosa és sideral però del tot comprensible, perquè l’independentisme que recula en les seves ambicions té en Illa el rival perfecte. De la mateixa manera que a inicis d’aquest segle, l’Esquerra de Carod podia eixamplar la base mentre apuntalava el PSC a la Generalitat i Artur Mas podia jugar a fer una oposició basada en el bon govern i el desgavell del tripartit de Montilla, l’independentisme autonomista que cimenta la ineptocràcia de l’actual Govern de la Generalitat escampa el fantasma d’Illa només per acabar fent-lo més temible. 

Els mateixos polítics que tenien por de la independència, els mateixos agents culturals i periodístics que van saludar la República sabedors que tot era un engany són qui tenen por de Salvador Illa

Dissortadament, la política catalana s’ha tornat una cosa tan barata i prostibulària que fins i tot fa goig d’analitzar. El problema, per als polítics de la tribu, és que lentament però imparable, la gent ja no s’empassa les mentides amb tanta alegria. La conya del Govern segons la qual la judicatura espanyola ha impedit que les eleccions se celebressin el maig és una mentida que a convergents i republicans no els ha durat ni una setmaneta. Per això, comandats per assessors cada dia menys perspicaços, han corregut a inflar la figura del ministre Illa per espantar els electors i córrer a vendre’s com el mal menor. Fa gràcia veure com l’independentisme fa amb la Generalitat el mateix que expressà Marta Ferrusola quan va dir que Maragall “ens ha fet fora de casa”. Però quan la història es repeteix sempre es degenera, i del fantasma del Cobi, ara hem passat al ministre vacuna.

Qui té por de Salvador Illa? La resposta és ben fàcil: els mateixos polítics que tenien por de la independència, els mateixos agents culturals i periodístics que van saludar la República sabedors que tot era un engany, la mateixa gent, en definitiva, que resumeix les seves pors en témer la llibertat. Amb aquesta gent a la política i Terribas i Muñoz a Òmnium tindrem diversió assegurada, i qui sap si acabarem amb un Molt Honorable socialista i amb un Premi d’Honor que també escrigui en espanyol, per tot això d’eixamplar la base i no caure en el provincianisme d’emprar només la llengua de la tribu. Aquest nostre futur fa venir salivera, ja ho veieu.    

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (168) Desgraciats, que sou uns pobres desgraciats Jordi Galves
Àngels Martínez Castells
Opinió La mesura de totes les coses Àngels Martínez Castells