La majoria de columnistes de la tribu s’han sorprès del fet que Pedro Sánchez hagi prescindit d’Iván Redondo i José Luis Ábalos en aquesta ultrarenovació del Gobierno que ha volgut simbolitzar la victòria contra l’independentisme amb la gràcia dels indults i la configuració d’un executiu pensat en el repartiment de pasta que li vindrà d’Europa al presidente. Els meus col·legues opinaires se sorprenen del fet que Sánchez hagi tallat el cap a dos dels seus amics personals, dos bípedes que, en una altra vida no molt llunyana, van acompanyar-lo a llogar un automòbil equipat amb un megàfon que voltà per tot Espanya per derrotar tot l’aparell del PSOE a les primàries en què l’actual capatàs va començar a jubilar Susana Díaz i va liderar un moviment que ha tingut el mèrit innegable (ni Zapatero ho va aconseguir) de tancar la boqueta de tots els barons territorials del seu partit.

Quan els col·legues se sorprenen de l’actitud de Sánchez, somric i els recordo amablement, i de franc, dues normes bàsiques del parvulari de la política: la primera és que a l’univers de la vida púbica no hi ha amics i, segona, que l’únic manament que s’ha d’imposar un polític és el de sobreviure. A Catalunya duem massa anys de junquerisme-és-amor, de fer veure que la política és un afer relatiu a les emocions (encara que en realitat no se suportin, la majoria dels ex-presos encara avui juguen a fer la pantomima de comportar-se com si fossin una família ben avinguda) i d’ordir travessies i aplecs per tot el territori, que si donem-nos les mans, que si ajuntem les nostres veus i fot-li a reclamar taules de diàlegs i abraçades. Doncs no, fills meus: l’aire de la política és ple de trets sorgits de rifles desbocats i el bon polític sempre ha de mirar que la bala li vagi al del costat.

Els nostres adorables enemics sempre ens han regalat pistes de com s’ha d’anar pel món i no les aprofitem pel simple fet d’aquesta tossuderia nostra amb aparença beatitud moral

Sánchez s’ha petat dos dels seus amics més íntims al Gobierno de la mateixa forma parsimoniosa i tranquil·la amb què la sala de màquines dels coets avancen cap al sol abandonant els grans cilindres de combustible que els propulsen i s’aboquen a l’atmosfera a càmera lenta. Ábalos s’havia tornat un ministre incòmode, i la seva veu rugosa de cafè amb llet mal i piti matinal mal paït no quadrava amb els nous temps, l’era de les vedets de la reconciliació com ara Iceta, que demana un pèl més de glamur. Al seu torn, Iván Redondo s’havia erigit per mèrits propis com la màquina pensant de l’administració espanyola, l’ésser-a-l’ombra que ho decidia tot i que sempre vivia feliç al peu de la foto. Doncs bé, a la que el seu nom ha aparegut més que el de Sánchez a la premsa... pues nada que, Iván, que cómo te quiero y que, joder, que muchas gracias por todo. Política: llegeixi’s carreró fosc i silenci.

Pablo Iglesias va creure que podia fer-se amigui del presidente per ancorar el PSOE a l’esquerra i marcar l’agenda d’un govern més progressista que els cigars d’en Fidel. I mireu-lo ara, pobret fill meu, sense ofici ni benefici, ni monyo, ni cueta, ni caseta a Galapagar... i amb l’esma justa per fer-se un perfil a Tinder. Jo, de Redondo i d’Ábalos, seria més intel·ligent i aniria buscant-me alguna sortida a la privada, que en això sí que els mandataris espanyols sempre guarden un raconet al cor i en un consell d’administració per a un antic camarada. Però a l’hora de sobreviure a la política, estimats lectors, els amics sempre es conjuguen en subjuntiu i gràcies. És curiós, perquè els nostres adorables enemics sempre ens han regalat pistes de com s’ha d’anar pel món i no les aprofitem pel simple fet d’aquesta tossuderia nostra amb aparença beatitud moral. Som una mena de gent francament entranyable.

Cada vegada que un membre de la tribu se sorprèn per una mort no anunciada, la funerària espanyola continua circulant per la via deixant unes petites restes de cendra que marquen el seu curs. Mira que ens n’han regalat, de lliçons gratuïtes, i naltrus aquí pensant que a un amic això no se li fa.