Resulta ben simptomàtic que cap de les commemoracions i reportatges dels vint anys dels atacs de l’11-S a Nova York que hagi pogut veure s’hagi centrat en com l’atemptat de les Torres Bessones va afectar aspectes com ara la lliure circulació dels individus o la seva privacitat. Els que tenim certa edat recordem com, d’ençà de la promulgació de la Patriot Act per part de l’administració Bush (W), el món va naturalitzar formes de vigilància, monitorització i sovint agressió corporal que el temps, dissortadament, ha normalitzat sense cap mena d’oposició. Fa quatre lustres, molts conciutadans s’escandalitzaven del fet que molts aeroports del món poguessin escanejar els nostres cossos nus, que l’administració pogués traficar amb imatges de reconeixement facial i que la traçabilitat (és a dir, el seguiment físic) dels individus per part de l’estat superés de molt l’estricta vigilància.  

El temps ha passat, en efecte, i en aquest present pandèmic sobta comprovar com, lluny d’esverar-nos, estem tan avesats a compartir la nostra biografia geogràfica i estètica amb Mr. Google que ja ningú no qüestiona l’eticitat del fet que calgui obtenir una app de reconeixement facial per poder entrar a una discoteca o que l’administració europea pugui exigir-nos dur un passaport a la butxaca segons el qual ens hem vacunat o recuperat de la covid-19. El fet és preocupant, no pas perquè estiguem barrinant sobre si l’amo del núvol internauta gaudeix mirant les nostres fotopolles o les imatges xarones que compartim a Instagram, sinó que parlem del fet que informació sobre la nostra corporalitat més íntima (a saber, la salut) pugui ser de domini natural de la burocràcia i que els estats puguin tenir la temptació d’emprar de nou el seu biopoder com una arma de control massiu.

Tot allò que fa vint anys era escandalós s’ha anat digerint com una part més del quotidià i els privilegiats individus d’Occident estableixen sense problemes una nova forma de documentació que pot deixar molts conciutadans i 'left behind' sense papers

Que la majoria d’administracions normalitzin la intromissió a la nostra privacitat sanitària referint-se al document salvífic com a “passaport” (a saber, un dels papers que garanteix la nostra ciutadania i els nostres drets) relliga la qüestió sanitària i la legal d’una forma desacomplexada. Alguns tribunals espanyols ja han posat de manifest que aquest tipus d’identificació és problemàtica pel que fa a la confidencialitat i el dret a la no discriminació i, de fet, hi ha persones amb certes malalties (càncers o malalties similars que comporten immunodeficiències) que no poden vacunar-se i els serà molt difícil accedir-hi. Al seu torn, existeix una significant part de la població immigrada europea que encara no s’ha vacunat perquè no empra els canals tradicionals d’informació o també perquè té por d’entrar a un sistema que els registri i acabi implicant la seva deportació.

No és cap secret que l’accés a la vacunació en indrets molt poblats del món com l’Àfrica no arriba al 5%. Exigir un passaport sanitari per viatjar arreu del món pot limitar la mobilitat de molts ciutadans del planeta i incentivar (encara més) un món que vagi a dues velocitats on només es permeti el lliure moviment a una població suposadament immune. Entenc perfectament que el lector addueixi l’argument segons el qual tota mesura que condicioni la privacitat és un mal menor si la seguretat del tot social en surt afavorida. El problema, com sempre, és què entenem per aquest conjunt d’homes i dones; si, en definitiva, volem que les nostres comunitats siguin restaurants i bars immunitzats on convisqui qui pugui permetre’s una PCR sovintejada o si podem ordir sistemes més porosos que no ataquin frontalment tot allò que fins fa no gaire era patrimoni individual.

Fent honor a la meva professió, m’interessa molt més exposar les preguntes a les quals ens enfrontem que no pas donar-hi una solució màgica inexistent. El que sí que podem dir amb certa objectivitat és que tot allò que fa vint anys era escandalós (com els massatges als quals ens sotmetia la policia abans d’entrar a un avió o la discriminació racial que patien els conciutadans sospitosos d’un perfil filoterrorista) s’ha anat digerint com una part més del quotidià i que els privilegiats individus d’Occident estableixen sense problemes una nova forma de documentació que pot deixar molts conciutadans i left behind sense papers. Alguns esperits naïfs deien que això de la pandèmia i la clausura a la llar ens faria molt més bondadosos i confiats, però sembla ser que els pessimistes l’hem encertada de nou i ens acostem a un planeta on d’aquí poc el malalt serà el nou boc expiatori.