A les portes d’una quarta onada de la Covid-19 i amb tots els epidemiòlegs i metges de la tribu advertint-nos que les UCI tornaven a vessar de pacients, els catalans hem decidit que valia la pena passar-se les recomanacions sanitàries per l’arc del triomf i viatjar a donar la mona al fillol. Després de passar-nos setmanes fent el pureta, escandalitzats amb les fotografies dels gavatxos pitofs als carrers de Madrid, a Catalunya hem perpetrat exactament les mateixes i imprudents festes i els Mossos han multat a un centenar de milers de conciutadans que s’havien pixat en les seves respectives bombolles familiars per fer una cosa tan necessària com cardar el camp de la ciutat per entregar-li a un nano un pastís revestit d’ous de xocolata. Algun optimista antropològic —algun cretí, vaja— va dir que aquesta pandèmia ens faria millors persones: doncs bé, el resultat pinta tot al contrari.

Entenc que moltes famílies amb quitxalla, després de les absurdes restriccions de mobilitat infantil-juvenil de la passada primavera, tinguessin moltes ganes d’escampar la boira amb la descendència. Comprenc la fatiga d’estar-se a casa i veure limitada la llibertat de moviments. No vull una societat d’éssers complidors i angèlics, però tampoc aquesta turba de ploramiques en la que ens hem convertit darrerament. Per fatiga la que patien els meus avis, que treballaven al taller de sol a sol. Per cansament el de la generació dels meus pares, que va néixer amb una dictadura que era molt pitjor que aquest nostre fatigós processisme, i mira que és difícil superar-lo! Els ciutadans que hem viscut tota la vida a uns nivells de prosperitat i llibertat inaudits en la història del país, que hem passat aquesta tragèdia amb Netflix i Glovo a domicili, no tenim dret a un sol minut de queixa.

Si la majoria de nosaltres hagués hagut de defensar els drets humans a cop de fusell durant el segle XX, Hitler encara s’estaria fumant un puret a la seva residència d’estiu i els camps d’extermini encara escopirien cendra

La humanitat està a punt de guanyar la pandèmia i aquesta societat tan injusta contra la qual ens passem el dia remugant ha produït un remei per la Covid-19 en menys d’un any. Els governs han errat de criteri i no sempre han excel·lit en les seves decisions, és cert, però vivim en un món on ja disposem de quatre o cinc vacunes per guarir un virus mortal a un preu que no supera un trajecte en taxi. Si la majoria de nosaltres hagués hagut de defensar els drets humans a cop de fusell durant el segle XX, com així van fer els nostres avis (que han estat, al capdavall, els més afectats per aquest coi de virus), Hitler encara s’estaria fumant un puret a la seva residència d’estiu i els camps d’extermini encara escopirien cendra. Ai, és que estic cansat de no veure el mar i de no poder sortir a sopar. Doncs vagi al psiquiatre, senyora, que les afeccions mentals són un dels luxes de la contemporaneïtat!

Un poble que no pot prescindir de l’escudella i dels ous de xocolata no mereix la llibertat, car només qui sap obeir és digne de guanyar-se l’albir. Fa mesos aplaudíem els sanitaris al balcó i ara que la televisió no els enfoca (tot i que les UCI estan igual de plenes i que les infermeres treballen amb la mateixa extenuació i pel mateix sou), doncs tots cap a la platja i als doctors que els donin pel sac. Ja em direu si ens hem fet millors que la gent continua pujant a l’Empordà els divendres, que és una activitat que a casa, malgrat tenir-hi un tros de terra, no hem gosat fer mai, car omplir els peatges sempre ens ha semblat de molt mala educació. Quan he tingut temptacions de parlar de la Covid-19 en termes de patiment, he recordat les mans deformades dels meus avis, amb els metacarps desfets de tant pencar. Si mai he tingut ganes de plorar, he entès que les llàgrimes exigeixen més pena. 

I ara dispenseu que us deixi i acurti el paràgraf, perquè avui tinc la sort de tenir sessió amb el meu magnífic psiquiatre, que em guareix pacientment uns problemes prototípics de postadolescent del primer món que són una ganga quasi tan magnífica com aquesta pandèmia Netflix que ens ha regalat els horaris europeus i un Empordà molt més polit. No ploreu, va, que vivim de conya.