Com sap molt bé el periodista Carles Puigdemont, el pitjor que li pot passar a un comunicador és emetre un missatge que no entengui ni déu o haver de signar una crònica que et maquillen els jefes. Després del seu discurs de dimarts passat al Parlament, només Inés Arrimadas (que ja duia la cosa feta de casa i li feia mandra canviar el disc dur) va gosar afirmar que el Molt Honorable 130 havia declarat la independència de Catalunya. Com va dir molt bé l’Iceta, és complicat suspendre una hipotètica declaració que, petit detall, no declares; però és encara més surrealista afirmar, com va fer Puigdemont, que ell i el Parlament la suspenien sine die, sense que aital acció es votés ni que els 72 diputats pel ‘sí’ hi diguessin la seva, mentre s’acabava firmant una proclamació que, si hagués estat més clandestina i improvisada, nostres senyories l’haurien acabat firmant al bar del Parlament.

Dimarts va ser un dia nefast per a l’independentisme, amb una proclamació que tornava l’alta política a la baixa astúcia d’Artur Mas (em jugaria tot el meu escàs patrimoni que el Molt Honorable 129 va escriure la primera part del discurs de Puigdemont, un clàssic memorial de greuges ploricó) i abandonava la retòrica en mans de Marta Pascal i Santi Vila. El pitjor de tot plegat és que l’independentisme es va fer un autogol delirant sense cap pressió del Govern espanyol, mogut només per l’esperit poruc dels de sempre i la seva habitual tendència a jugar amb els sacrificis i la sang dels catalans: no és gens d’estranyar que la gent que s’havia trencat literalment la cara per poder votar l’1-O passat abandonés el passeig de Lluís Companys amb llàgrimes als ulls. La propera vegada que li demanin fer de mur, una gran part de l’electorat independentista s’ho pensarà dues vegades.

El president podria haver declarat la independència, com ha passat en altres casos, obrint nogensmenys una porta negociadora amb l’Estat espanyol: contràriament, Puigdemont –que tenia a tot l’establishment espanyol histèric, quasi en escac i mat– va caure en l’error d’un vodevil que no durà enlloc. El més curiós de tot plegat és que els consellers del Govern es pensen que retardant la declaració es fan més forts, quan és tot el contrari: si Rajoy els vol cascar, ho farà igualment, i si la comunitat internacional no ha badat boca fins ara, tampoc no eixirà de l’armari en poques setmanes, quan la tensió posterior a l’1-O sigui cosa del passat. Fixeu-vos si l’altre dia la vam cagar, que el president espanyol es va permetre el luxe de fer broma, afirmant que el seu requeriment al Govern de la Generalitat té l’objectiu bàsic de saber si s’havia declarat o no la independència. Visca Galícia.

A la sessió parlamentària de dimecres al Congreso, Rajoy semblava haver-se fotut un Partagás 898. L’Administració espanyola ho té tot a favor: pot permetre’s no fer res i deixar que l’independentisme aguditzi les seves contradiccions (si fossin llestos, optarien per aquesta via), aplicar en sordina l’article 155 que ja fa temps que desplega a través de la Guàrdia Civil, o fins i tot prendre’s el luxe de ser magnànims, oblidar les condemnes als líders sobiranistes i vendre la moto d’un canvi constitucional. Si hom declarava la independència, tenia legitimitat per demanar més sacrificis al poble i encarar una negociació de tu a tu: contràriament, dimarts vam fer de catalanets prototípics, que sí, però que no, però que ja veurem. Fins i tot Esquerra i els independents es van empassar tots els gripaus de l’antiga Convergència: la cara de Marta Rovira i de Clara Ponsatí pagaven per si soles.

Dubto moltíssim que tots els diputats que no van declarar la independència aquest dia històric –amb tota la premsa del món esguardant-los (els meus companys de The New York Times flipaven pepinos) i amb un Estat que només tenia la violència per parar-nos– ho facin d’aquí a uns dies. Només la CUP va fer honor a la llei que havia aprovat el mateix Parlament, i que ara mateix ja podem desar al calaix dels mals endreços. Diria que dimarts passat va acabar-se el procés, si més no, en la forma que fins ara l’hem conegut. Ara comença una altra cosa, de nou, on tota la iniciativa és d’Espanya. Ja sé que us pesa, però és el que hi ha.