Una de les moltes alegries que ens ha donat la Covid-19 i el posterior confinament, a banda de saber que la humanitat i els seus governs continuen exhibint la mateixa irresponsabilitat estulta d’abans de la pandèmia, ha estat el bandejament informatiu (quan no directament l’oblit) de tot allò que té a veure amb els presos polítics i els exiliats. En pocs mesos, Catalunya ha passat de conèixer el dia a dia dels seus reclusos i foragitats més il·lustres, la qual cosa implicava saber notícies tan diverses com l’evolució de les peces de ceràmica de la col·lecció d’en Jordi Cuixart o l’enigma de com li dirà Carles Puigdemont al partit que s’acostuma a inventar quan hi ha eleccions, a un desert total als mitjans que ni els caps de premsa més sagaços han pogut trencar. Quan els humans tenen por, advertia Hobbes, el propi cangueli tendeix a ser l’únic objecte d’interès polític.
Passar d’un empatx informatiu a la pràctica absència dels presos i exiliats en l’actualitat no hauria de ser necessàriament una mala notícia, ni hauria de comportar cap crisi de fe en tots aquells ciutadans que, des de posicions molt diferents, voldríem lliures tots els captius i enyorats. De fet, aquest parèntesi que encara dura podria ser una molt bona ocasió per guarir la dèria del catalanisme per dispensar els errors i les mentides dels seus màrtirs en el fet que es trobin injustament reprimits per la judicatura espanyola. Seria oportú, en definitiva, que trenquéssim l’equació habitual en la tribu segons la qual una condemna injusta et salva de la teva responsabilitat i dels compromisos parlamentaris que havies adquirit amb els teus electors. Excusar la necessària crítica dels líders del procés en la sentència del jutge Marchena és el millor favor que podríem fer a Espanya.
La llibertat, per a un polític i per un ciutadà del comú, no només implica el goig de passejar el gos pels volts de casa, sinó que també és l’exigència d’ésser deutor del contingut polític dels teus compromisos. No hi ha res d’insultant ni contradictori en voler la llibertat dels presos i afirmar que la majoria d’ells van adquirir uns emparaulaments amb el poble que sabien falsos. No hi ha res d’ofensiu en palesar que aquesta generació de polítics que ara és a la presó (i tots els seus hereus, que actualment es disputen com ratolins les engrunes de l’autonomisme post-155 i post-Covid) mai van tenir la intenció d’aplicar ni un sol dels punts essencials de la llei de transitorietat i del referèndum. No passa res, al límit, car l’alliberament mai no es fa des de la farfolla, i la política catalana ja fa deu anys que ha normalitzat la falsia com a pal de paller en la relació entre líders i ciutadans.
Com s’ha vist durant els últims tres anys, governar Catalunya des de Lledoners o Waterloo implica comandar-la des d’Espanya i assumir que no es podrà viure mai en llibertat
Aquesta mateixa setmana hem vist com Esquerra i la CUP (i tant li fot que siguin aquests partits o uns altres) s’absentaven d’una votació al Congreso on s’afavoria la persecució política de Laura Borràs per un tripijoc absurd en les subvencions, habitualíssim a totes les administracions espanyoles. A mi tant m’és que Borràs sigui culpable o no, però sé del cert que no es pot cridar “Llibertat presos polítics” mentre s’afavoreix que la judicatura espanyola esmeni un sol polític català, per molt que se sospiti que ha matat Kennedy. Puix que si alguna cosa ha demostrat el judici als presos, amics meus, és que els espanyols s’han d’escarrassar ben poc per fotre un conseller del Govern a la garjola. Si han estat capaços de convertir unes aspiracions de costellada i porró en tota una conspiració per la sedició, ja em direu si necessiten gaire inventiva per acabar imputant qualsevol ciutadà de Catalunya.
Els polítics i exiliats no van perpetrar cap dels delictes més greus pels quals són a la presó. Sí i recontrasí, fidels lectors. Però per aquest mateix motiu, que no van fer res, tampoc intentaren complir les seves promeses. Dir-ho no és insultar l’enyor que Oriol Junqueras té pels seus fills, ni frivolitzar amb totes les famílies que arriben a casa i noten l’absència de marits i familiars. La nova normalitat dels presos implicaria també normalitzar aquesta veritat ara ja inqüestionable, així com assumir d’una vegada per totes que els protagonistes del 27-S i de l’1-O no tenen l’autoritat moral per encapçalar (ni liderar, encara que sigui a l’ombra) qualsevol projecte que tingui la pretensió de dir-se independentista. Com s’ha vist durant els últims tres anys, governar Catalunya des de Lledoners o Waterloo implica comandar-la des d’Espanya i assumir que no es podrà viure mai en llibertat.
Aquesta hauria de ser la nova normalitat dels presos polítics. La pausa de la Covid-19 podria ser un gran moment per abandonar els nostres traumes d’infantesa. Però, com us podeu imaginar, intueixo que la realitat em desmentirà, una vegada més.