La tribu piulaire ha fet famós un vídeo en què una cuidadora escarneix una pacient de la residència pública terrassenca Mossèn Homs mentre una companya l’enregistra afartant-se de riure. “Va, obre la puta boca ja, home, vella rondinaire!”, diu la jove davant dels ulls de la pacient Elisa (la traducció és meva; a Catalunya, tothom treballa en castellà i adjectiva en catanyol), mentre la seva companya, que a banda d’infermera fa d’influencer, exerceix de notària macabra i se’n fot de la moribunda i de qui hauria de vetllar. És ben lògic que l’escena ens demani maleir dues treballadores que confonen la frivolitat amb la mala praxi, oblidant d’una forma espantosa el deure estoic de la cura, i també que al rostre inèdit de l’Elisa hi posem el de la Lola o de la Pilar, que així es deien les àvies de servidor i al cel siguin ad aeternum, pensant en com ens enfurismaríem si els passés a elles.

Ahir la xarxa publicitava exaltada aquesta escena exigint que s’acomiadi les treballadores amb aquell ressentiment tan propi d’una tribu on tothom farda de ser bona persona i caga perfum. Mentre, i com si l’afer tingués la gravetat del cas Watergate, els Mossos d’Esquadra obrien una investigació i el Departament de Treball i etcètera activava cagant llets un expedient per alliçonar les noies de la residència amb més duresa que l’opinió pública. En efecte, elles han comès un error gravíssim, i no només perquè hagin negligit en la seva feina; també perquè han atacat l’esfera privada d’una víctima indefensa. L’han cagada d’una forma quilomètrica i monumental, i que els llepafils ho repeteixin les vegades que faci falta, però pel mateix motiu que demano severitat en el tracte també m’espanta moltíssim aquesta nova comunitat delatora on els humans no podem negligir.

El deure moral de la cura és una obligació a exigir, faltaria més, però també és important aturar-se i controlar la bilis, entendre que tots (sí, tots els que llegiu ara mateix aquest article) hem perpetrat accions execrables alguna vegada, i que si mai no heu caigut en el pecat d’escarnir l’indefens, realment, és que heu tingut una vida molt avorrida. Que s’expedienti les noies, que demanin perdó a l’Elisa i la seva família però, insisteixo, aquesta nova normalitat on tot déu es permet el luxe d’exercir la delació i fer positura de referent moral com l’Esperit Sant de Lledoners a mi em fot més por que un monjo en un vestuari. “Jo no soc així, que consti”, diu una de les residents al famós vídeo; jo me la crec i estic segur que aquesta escena s’esdevindrà una d’entre milions de vegades que exercirà bé la seva feina. Si la justícia ha de ser ponderada, prefereixo quedar-me amb aquesta majoria.

L’ètica entra molt bé a la boca de tothom fins que l’examen et toca a tu

És molt perillós viure en un entorn social on tothom eleva la moral al seu cas particular. “Sí, xato, tot el que vulguis; però què pensaries si fos la teva mare o la teva dona?”. En efecte, trauria fum pels queixals, però justament per aquest motiu cal recordar que la comunitat és més justa quan més s’aïllen els nostres instints lícits de protecció. “Tot això són falòrnies, rei, perquè elles mateixes ho han penjat a les xarxes!”. En efecte, també en això s’han errat i també en això és la nostra obligació fer-los veure que el món de virtual frivolitat on poden fotre-se’n de tot és una gran mentida. Voleu humiliar-les com han fet amb l’Elisa? Endavant, però jo crec que tots, i elles abans que ningú, guanyaríem molt més fent-los entendre el seu error i ajudant que el purguin treballant com déu mana. “Ho haurien de saber a aquestes alçades, home!”. Quina sort teniu tots plegats de no haver fallat mai...

Ahir la nostra elit cum laude política, començant per l’alcalde Ballart i el conseller El Homrani, corrien al so de la fortor de sang fresca per acabar de crucificar aquestes treballadores davant l’opinió pública. La cosa fa riure per no plorar, Chakir, perquè si haguéssim d’avaluar la teva rapidesa i excel·lència en la gestió de les residències públiques catalanes n’hi hauria per fotre’t orelles de ruc i obligar-te a passejar per totes les places del país. Els guardians de la moral i la secta de la bona gent, sempre jutgen fins que algú gosa fer-los esmenes. Ja se sap, això de l’ètica entra molt bé a la boca de tothom fins que l’examen et toca a tu. Treballadores, disculpeu-vos amb l’Elisa i la seva família, no ho torneu a fer mai, però que mai més, i demostreu que, en efecte, vosaltres no sou així. I aneu-vos acostumant a aquest país de monjos on ningú no somia tocar natges d’infant i els pets fan olor de Channel, perquè la delació pinta ser l’esport nacional del futur.

Que lluny queden aquells mesos en què tothom anunciava una gran catarsi social i gosava pensar que, després de la pandèmia, tothom seria més comprensiu amb els treballadors de la salut. Doncs no, senyora. Quedem-nos en l’ull per ull, en escarnir la gent que s’ha burlat de la padrina; no home no, que amb això no n’hi ha prou, que les noies en qüestió es despullin i passegin per la Rambla de les flors perquè les puguem colpejar amb tomàquets i coliflors, així patiran com déu mana. En efecte, hem fet una catarsi que t’hi cagues. Sort d’això...