Després del seu magnífic acte electoral a Perpinyà, és ben comprensible que els convergents de sempre vagin pel món amb la moral més alta. Fa pocs dies, Artur Mas presentava llibre a la Pedrera al costat de la seva estimadíssima adossada Mònica Terribas; el volum en qüestió podria haver-se titulat Memòries d’un estafador o Curs avançat de falsari, però, per aquelles coses de la vida i l’univers de la poètica, els editors van decidir anomenar-lo Cap fred Cor calent, i jo, frívol de mena, que encara hi hauria afegit i uns collons com un toro. Entre l’il·lustre públic de l’estrena s’hi veia Jordi Pujol, que d’aquí a ben poc recobrarà la seva condició de pare polític del 129 després de la penitència d’haver viscut unes brevíssimes vacances d’empestat. La Mare Superiora, a qui això dels actes culturetes sempre ha plagut d’allò més, somreia encantadíssima de poder lluir rebequeta de nou.

Fins fa ben pocs anys, i justament sota el timó de la presidència Mas, assistírem regularment a la performance de veure com Convergència intentava disfressar-se d’alguna nova andròmina que dissimulés la seva natura pactista amb l’Estat, ja fos canviant el nom del partit, com qui muda de roba interior, o amagada sota coalicions trufades d’aparents elements exògens del tipus Junts pel Sou. Però el nostre present ara ens regala un deliri paral·lel: el d’admirar com ERC intenta conservar l’ànima radical mentre Junqueras va sotmetent-se a Sánchez només perquè el president espanyol li permeti fer una excursioneta a la universitat de tant en tant. Mentre diuen no renunciar a la via unilateral (si us plau, moderin la rialla), els de Perpinyà governen amb el PSOE a la Diputació de Barcelona i els altres ben aviat ens tornaran a vendre les bondats disposició addicional tercera.

Sigui per cangueli a les enquestes o per la consegüent por a perdre l’escó, aquí ni puto déu dels partits parla d’eleccions ni de donar la veu al poble

Els espanyols s’hi pixen tant de riure que ja no gasten ni un sol cèntim d’euro per intentar anorrear-nos, una tasca que complim a la perfecció tots solets. Recentment, Gabriel Rufián fins i tot deia que “està molt bé que t’aplaudeixin a Perpinyà, però el repte és que t’aplaudeixin a Cornellà, a Santa Coloma o a Sabadell”, ressuscitant així el mite guerracivilista de les dues Catalunyes que tan bé havia explotat Inés Arrimadas. La cosa no falla: quan Esquerra s’histeritza és perquè veu que els convergents tornen a guanyar-los el terreny en l’art de vendre motos. Però, pobrets meus, en això encara n’han d’aprendre molt de l’avi. Car quan Pujol volia convèncer els votants de l’extraradi sempre duia una mica de bitllet extra a les butxaques. Vamos ver, señora Carmenchu, ¿que diu que quiere un polideportivo? Tenga, tenga, que usted es tan catalana como yo. ¡Faltaría más, oiga!  

La providència té coses molt curioses. Fins fa ben poc, el processisme reivindicava qualsevol excusa ―d’unes eleccions a una costellada popular― per entonar el resuadíssim eslògan del “volem votar”, i apel·lo al líquid perquè fins i tot n’havíem fet manta samarretes! Però ara, sigui per cangueli a les enquestes o per la consegüent por a perdre l’escó, aquí ni puto déu dels partits parla d’eleccions ni de donar la veu al poble. Mireu-los la cara, criatures, que sembla que hi tinguin tatuada la frase “No volem votar”, no sigui cas que ens la fotem... I encara tenen la barra d’anomenar-se socis de govern, la penya aquesta tan creativa! Esperem que, com vaticinen els meteoròlegs, la tramuntana s’intensifiqui aquesta setmana i, a banda d’escampar-nos una mica els virus de la Xina, se’ns endugui un o dos exemplars d’aquesta genteta per la qual cada dia val menys la pena perdre temps.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bernat Dedéu
Opinió Artur Mas, el retorn Bernat Dedéu
Bernat Dedéu
Opinió Bartomeu? Dimitir? Bernat Dedéu