Els joves no són joves

El fet que la majoria de participants en les bullangues de Barcelona no arribin als trenta anys ha disparat l’alarma dels sociòlegs de la tribu i les tribunes s’han omplert de preguntes grandiloqüents i poc efectives sobre el desencís del jovent català que crema contenidors. Com d’habitud, parem poca atenció als problemes que amaguen les preguntes mateixes perquè tenim massa set de respostes, quan el primer que hauríem de fer és problematitzar que a una generació de conciutadans nascuda després de mitjans dels vuitanta (és a dir, a una edat legalment i existencial adulta) encara se la titlli de “jove” amb la clara intenció d’infantilitzar-la de la pitjor manera; a saber, tractant-la com si qualsevol dels seus actes fos una espècie d’experiment susceptible d’ésser analitzat en un paper acadèmic o en una de les moltes i insofribles tertúlies radiofòniques que desvetllen diàriament el país.

Els joves no són joves; són adults responsables que exerceixen la ciutadania d’una forma tan reflexiva o inconscient com nosaltres (els suposats guardians de la moral) i que no senten desencís, que és una forma molt cursi de referir-se a la mala llet, sinó que posen de manifest una ira que cal prendre’s seriosament. De la mateixa manera que no analitzem cap assaig de revolta fora de les nostres fronteres —ja sigui la Primavera Àrab o l’assalt al Capitoli de Washington— pel nombre d’objectes de la via pública que s’han calcinat, també hauríem de superar aquesta ètica de llepafils pel que fa la bugada de les nostres petites revoltes. Perquè és evident que les manifes d’aquests dies superen l’empresonament del raper Pablo Hasél i que s’han d’analitzar com la reacció lògica (i moderada!) d’una quinta instal·lada en el precariat i a la qual s’ha negat la possibilitat d’un futur estable.

Els joves no són joves; són adults responsables que exerceixen la ciutadania d’una forma tan reflexiva o inconscient com nosaltres i que no senten desencís, sinó que posen de manifest una ira que cal prendre’s seriosament

Diria que, per començar a tocar-la, calen moltes menys tertúlies i molta més capacitat d’escoltar el crit d’una generació que malda per recordar-nos que els canals tradicionals de representació política, social i mediàtica que s’han teixit des de la Transició estan podrits. Mentre els partits van repartint-se càrrecs, ja sigui al Consejo madrileny o al Parlament de fireta que tenim a la Ciutadella, uns conciutadans es manifesten per posar de relleu que ja no volen continuar sortint al carrer al dictat de l’ANC, per donar-se les mans o posar-se un cigronet daurat damunt la testa, i que la revolució dels somriures doncs la farà sa tia. Els seus eslògans i pancartes poden semblar fàcils a ulls dels mestretites de la pàtria, com per altra banda ho són la majoria de lemes que podem llegir a una manifestació; però la seva esmena al sistema es troba ben lluny de caure en la frivolitat.

És cert que hi ha una bona part de la classe mitjana catalana que, en certa manera, ha sentit l’escalf de les protestes d’aquestes darreres setmanes perquè creuen que els nanos del país estan cometent els mateixos errors que ells de joventut, és a dir, que de la mateixa manera que ells omplien els carrers d’ira mentre es feien els pactes i les estafes de la Transició ara els nanos cremen l’Eixample per expressar la seva frustració davant els tractes que el processisme ja està fent amb Madrit perquè el règim del 78 pugui tornar-se a blindar. És cert, com li he sentit explicar molt bé a l’Abel Cutillas, que molts vells de la meva generació es miren el foc barceloní a la pantalla del seu MacBook Air i se senten salvats perquè per fi poden compartir un fracàs repetit o regurgitat en el delay de la posthistòria. Això és cert, però jo tampoc correria tant a afirmar que això dels “joves” sigui només frustració.

A diferència dels “joves” de la Transició, aquests tenen molta més connexió amb la informació lliure i molta més consciència de viure en un entorn global on els seus problemes tenen connexions més àmplies que no pas els afers de la tribu. Al seu torn, aquests nous adults, si ho volen, poden rellegir els pactes que van firmar els seus pares per sobreviure al preu de rendir-se en les seves reivindicacions d’una forma que, si supera la mera rancúnia generacional, pot produir algun efecte que no sigui anecdòtic. Aquesta mateixa setmana hem vist com la denúncia d’assetjaments en un entorn acadèmic, amplificat per l’altaveu de les xarxes, pot tenir efectes immediats en la impunitat d’un professor i en el qüestionament de la direcció d’una entitat pública. Això no és un afer menor; és un canvi que fa només cinc anys hauria quedat en un simple expedient o en un canvi de protocol.

Els joves no són joves. Comencem per tractar-los d’interlocutors, i potser així els contenidors podran deixar de témer les flamarades.