Aquesta setmana hem sabut, per obra i gràcia d’aquest meu estimat Nacional, que l’antic president Quim Torra ha lliurat la pancarta a favor dels presos polítics per la qual fou inhabilitat al Museu d’Història de Catalunya (MHC). A banda d’un acte generós com n’hi ha pocs, considero que l’entrega d’aquest objecte, tant o més important que l’original de les Bases de Manresa i d’una dignitat més sòbria que la misteriosa camisa vermella amb què es feu enterrar Pere el Gran, marca una doctíssima pauta a seguir per la historiografia política catalana. Quan era un simple activista, en Quim ja escrigué un llibre per dir-nos que a la independència tot just li faltaven 100 metres per esclatar. Doncs bé, abans que l’efemèride ens agafi amb els pixats al ventre, opino que caldria anar recol·lectant i fent la catalogació museística oportuna dels objectes i documents que ens ha anat regalant el nostre procés.

En aquest sentit, considero que fer galeria amb els objectes del procés exigeix un espai més escaient que una simple saleta del nostre MHC, perquè això de convertir-se en un estat no pot ser equiparable a mandangues d’antes com ara la Guerra dels Segadors o la sacrosanta Mancomunitat. No fotem, conciutadans, que el procés necessita el seu propi museu! Un museu, en definitiva, que barregi l’esperit magne del MNAC (però, a poder ser, que no exigeixi arribar-hi pujant aquell collons d’escales de Montjuïc) amb la sobrietat del Pavelló Alemany d’en Mies van der Rohe. Una cosa pomposa però sense passar-se, vaja: com Catalunya! Però l’important, al capdavall, no són el plàstic i el llacet del regal (sic), sinó el contingut! La pancarta d’en Quim és només un objecte dels molts als quals la dignitat del nou museu hauria de donar cabuda. Costi el que costi! Si cal pagar, pagarem!

Ja em direu si no és cosa bella fantasiejar amb tot un museu dedicat al nostre procés d’emancipació nacional. A l’entrada, com si fos la tomba del propi Napoleó, jo hi posaria una escultura ben gran que rememori el full de ruta dels 18 mesos del rei Artur Mas (l’artista a qui s’encarregui el monument ja decidirà on posa cada efemèride: un raconet per a les Estructures d’Estat, un altre per al Consell Assessor per a la Transició Nacional, un altre sobre les Eleccions Constituents). Admirat el monument inicial, caldria ordir tota una galeria amb els posteriors documents fundacionals de la República. Jo la titularia “18 meses y ni un día más”, en honor a Rufián. Que els espanyols tenen el Prado, Velázquez i Goya? Doncs nosaltres hi posarem una fotocòpia de la DUI i la fotografia d’aquella mossa d’Arc de Triomf que plorava després de saber que la independència havia durat només 8 segons!

Quina cosa més bàrbara veure com ciutadans d’arreu s’amunteguen al voltant d’aquesta obra magna de la desobediència civil amb aquella frisança de qui veu per primera vegada els braus i els cavalls del Gernika

La Pancarta del president Torra no ha d’estar sola, i jo proposo que ocupi un altre espai central d’aquest nostre museu amb tots els objectes del procés que han configurat l’imaginari de tantes i tantes manifestacions històriques. He d’insistir que l’edifici del Museu del Procés (MDP) ha de ser ben gran, perquè ens caldrà un mausoleu de cal Déu per palesar la nostra inimitable traça a l’hora de manifestar-nos de forma artística: cal guardar un espai escultòric per reproduir la conciutadania donant-se la mà, una altra sala on es recordi que vam celebrar la Diada posant-nos una espècie de cigró d’or al cap o transportant una enorme ve baixa per la Gran Via i la Diagonal. Els ciutadans del món que visitin el museu no s’ho arribaran a creure, de com en som de fantasiosos! I ja us dic jo que el MOMA o el Louvre ja es poden preparar, perquè els cauran els visitants sota mínims!

Quin goig, estimats conciutadans, quan els novaiorquesos, els nous rics de la Xina i els nostres quasi-compatriotes de la Dinamarca del Nord admirin el gran acte de desobediència d’en Quim com si fos la mateixa Pedra de Roseta! Només d’imaginar-m’ho se m’ericen els pèls del pubis! Excuse-me, sir, is this the famous banner by Joaquim Torra? Really? Do you mind to take a picture? We just came from Alabama to see it. Thanks much, sir. Quina cosa més bàrbara, en definitiva, veure com ciutadans d’arreu s’amunteguen al voltant d’aquesta obra magna de la desobediència civil amb aquella frisança de qui veu per primera vegada els braus i els cavalls del Gernika. Caldrà, sens dubte, que els acomodadors del nou equipament vagin equipats amb una bona dosi de Kleenex per aturar tanta llàgrima d’emoció, i que el MDP tingui una infermeria disponible 24/7 per si davant d’aquesta joia cànon artístic occidental es produeix algun desmai.

Els grans líders, ja ho sabeu, són aquells que marquen el camí d’una nació. Amb l’entrega de la pancarta que l’inhabilità al nostre Museu d’Història, en Quim no només ens ha demostrat què és ser generós en temps de lluita partitocràtica i de misèries de curta mirada. El president Torra, que d’això de la cultura en sap un colló, ens ha guiat en el camí de ser un país normal, i és com a tal cosa que hem de pagar honor als caiguts en la lluita per l’alliberament nacional. Jo aplaudeixo que ara puguem veure aquesta pancarta sempre que ho vulguem, car es tracta d’un objecte més transcendent que el tovalló del contracte d’en Messi o que els glòbuls vermells amb què Guifré el Pilós ordí la inimitable senyera. Gràcies, president, per guiar-nos en la foscor. I vosaltres, polítics de la tribu, deixeu de pensar en els pressupostos del PSOE o en assaltar la Generalitat i feu el favor de treballar!  

Construïu el MDP! És un simple ciutadà qui us ho demana! Però a través d’aquest humil gasetiller us interpel·la la veu de tot un poble!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bernat Dedéu
Opinió Sense Nadal. I què? Bernat Dedéu