No hi ha meandre d’aquest llarguíssim procés cap a la neo-dependència que no hagi apel·lat tard o d’hora a la hipòtesi reductiva dels morts. Fixeu-vos en quelcom prou contrastable: sempre que la població catalana ha tingut l’enclí i l’honesta possibilitat d’autodeterminar-se, han estat els polítics (i els seus opinaires a sou) els que han tret la possibilitat de morts al carrer com a excusa de la seva paràlisi política. Primer fou Marta Rovira, per emboirar la no-aplicació del l’1-O, i ara tornen els morts en boca de tots aquells que pretenen un procés in saecula saeculorum amb la consegüent pagueta garantida. L’excusa dels morts només té un objectiu: naturalitzar la violència de l’Estat com a veritat inqüestionable per donar així a entendre als catalans que mai no tindran esma de fer-hi front. És el tòpic de sempre: crideu molt, però quan veieu sang sempre acabeu cardant el camp.
És normal que tots els qui es posen els morts a la boca siguin els mateixos que van escarnir l’1-O abans de la seva celebració (com els que el consideraven un disbarat de quatre frívols entre els que tinc l’honor de comptar-me), i que ara estan fent manta esforços per folkloritzar la votació, posant-la a les plaques de moltes viles del país, museïtzació nostàlgica que té com a objectiu fer oblidar que l’1-O els catalans passaren de reivindicar-se com a víctimes a defensar la llibertat amb el propi cos. Recordeu com abans del referèndum tothom deia aquell tòpic segons el qual “si un policia pegués a una padrina i la foto sortís a la portada de The New York Times ja ho tindríem guanyat”? Doncs fou la mateixa població qui es rebel·là contra aquesta pre-condició de víctima política (em peguen, ergo existeixo) per guanyar una victòria física contra la bòfia.
Sempre que la població catalana ha tingut l’enclí i l’honesta possibilitat d’autodeterminar-se, han estat els polítics els que han tret la possibilitat de morts al carrer com a excusa de la seva paràlisi política
Aquí el tema, per tant, no és saber si la població estaria disposada a acceptar morts al carrer per arribar a la independència, sinó que ara per ara els conciutadans ja no estan disposats a acceptar la pregunta com a vàlida. Perquè aquí ningú no viu disposat que un hipotètic mort determini la seva llibertat política, i això és precisament el que no han entès tots aquells que volen encastar-nos de nou al règim autonòmic. Com va dir molt encertadament Manuel Delgado al FAQS de TV3, els polítics catalans mai no han temut els morts al carrer: de qui han tingut por és dels vius, dels ciutadans que podien abraçar les seves promeses i convertir-les en una realitat tangible! Torneu a mirar els nombrosos documentals que s’han fet de les interioritats de l’1-O al Pati dels Tarongers. Fixeu-vos en les cares dels consellers del Govern: rostres blancs d’espant... per l’èxit del referèndum!
No deixeu que us tractin com a morts, en definitiva. Molesteu-los com allò que sou: una colla de vius ben emprenyada i poc disposada als xantatges de sempre.