Tots recordareu aquell fragment entre sinistre i hilarant de La muntanya màgica en què el protagonista de la novel·la, Hans Castorp, descobreix els infermers del sanatori Berghof desfent-se dels pacients morts a través d’un elaboradíssim secretisme nocturn. Traient els cadàvers quan tothom dorm, sense cap mena de comunicat ni pregària posterior, els responsables d’aquest estrany establiment (en el qual, de fet, hom hi acaba emmalaltint d’avorriment o per causes ignotes) s’asseguren que la seva clientela visqui en una espècie de món on la temporalitat s’esllangueix i tot déu s’aferra a una espècie de “final de la història” sense cap sobresalt. Aquesta existència avorrida i absent de trasbalsos seria, com anticipà genialment Thomas Mann, un dels trets de la classe mitjana europea posterior a la Primera Guerra Mundial, una vegada certificat l’ocàs de la burgesia benestant.
Més enllà de si aquestes prediccions, copiades maldestrament i posterior per Fukuyama, són aplicables als nostres temps, aquests dies m’ha estat impossible no pensar en la dinàmica mortuòria del Berghof quan he topat amb les cròniques fúnebres del coronavirus. En un món hipervisualitzat, en el qual déu Google ja pot cartografiar tots els racons del món amb la captació d’imatges, les víctimes de la Covid-19 han marcat una diferència substancial, escapolint-se de l’arxiu d’imatges que és Occident com un infant que juga a fet i amagar amb l’objectiu d’una càmera. Els morts de la pandèmia han passat directament del taüt a les xifres dels telenotícies amb l’anonimat propi de les víctimes dels naufragis d’antuvi, i la seva condició d’empestats post mortem fins i tot els ha negat un ritual de comiat.
Són els morts invisibles, els decessos sense dol, a qui en alguna fase de les del futur recordarem amb algun memorial de pedra especialment anònim. Els recordarem també així, com una xifra
De fet, les víctimes invisibles d’aquest bitxo ho han estat amb una radicalitat inaudita: fins i tot inerts i amb la pell glaçada, encara han estat susceptibles d’ésser concebuts i temuts en tant que font de contagi i, per tant, com un perill per als vius. Els cadàvers han hagut de fer-se invisibles, en definitiva, no només perquè desanimaven la parròquia, sinó car, bo i morts, continuaven essent un objecte problemàtic d’encabir al nostre imaginari. En aquest sentit, la pandèmia només ha fet que radicalitzar la tendència d’un present que ha secularitzat el dol i l’absència amb poca traça. Aquests darrers mesos, per exemple, la xarxa s’ha omplert de piulades amb les quals molts usuaris de Twitter demanaven “pensaments positius” per als ingressats als hospitals o els difunts, una versió fast food de pregària secularitzada molt adequada per a un món poc acostumat a conviure amb la mort.
Tot i ser els veritables protagonistes d’aquesta pandèmia, els morts n’han estat a la vegada el factor més absent, acostant-se a la condició cada vegada més invisible dels afectats per conflictes que es perllonguen en el temps, com ara els nàufrags que s’ofeguen al Mediterrani a la recerca d’una aparent prosperitat. Són els morts invisibles, els decessos sense dol, a qui en alguna fase de les del futur recordarem amb algun memorial de pedra especialment anònim. Els recordarem també així, com una xifra, perquè a la nostra muntanya màgica vivim molt més tranquils sense cap notícia que sigui realment transcendent. I demà serà un altre dia. I demà ja falta menys per la nova normalitat. I tira que tira, va.