El regidor de Presidència de Barcelona, Eloi Badia, ha proclamat la bona nova de l’any explicant-nos que la futura empresa funerària municipal permetrà vetllar i desfer-nos dels nostres cadàvers per una tarifa mínima de 2.400 euricus, més una despesa extra de 500 per la incineració del pobre bistec. Fins fa ben poc, palmar-la a Barcelona era quasi més car que viure-hi i l’hòstia mínima que et podia arribar a cascar Serveis Funeraris era de 6.200 pepinos. L’Ajuntament, que també ha obert la porta a nous competidors privats, acaba així amb un dels oligopolis més vergonyants que ha patit la soferta capital, una autèntica màfia que no només ens ha fet pagar el doble del que es palma en les altres ciutats espanyoles, sinó que ha tolerat autèntics assassinats laborals com el tracte infrahumà que han rebut els col·legues músics que amenitzen (sic) els funerals als tanatoris.

Atès que abaratir la vida a Barcelona sembla un cim quasi impossible per a qualsevol administració, els pobres autònoms solters que vaguem per la ciutat, a qui la pobresa intel·lectual no ens permet ni contractar una mútua de venedor d’assegurances, agraïm profundament a la nostra híperalcaldessa que, si més no, ens alleugi no només la mort, sinó el comiat a la nostra (sortosament) escassa família. El trauma vital d’aquest pobre filòsof, ai las, sempre havia estat pensar en el moment en què caldria enterrar els progenitors amb la llibreta bancària buida, havent de passar la vergonya de demanar una col·lecta a amics i coneguts per una cosa tan sòrdida com una caixeta de fusta. Gràcies al nou comunisme barceloní, que se’t mori l’ascendència àdhuc semblarà un alleujament, tot i que el que guanyem enterrant els papis ens ho robin taxant successions i patrimonis.

Gràcies al nou comunisme barceloní, que se’t mori l’ascendència àdhuc semblarà un alleujament

Ara que morir-se serà més barat, perquè la civilització real i efectiva arribi a la ciutat només faltarà és que els barcelonins tinguin la delicades de morir-se més aviat, estalviant-nos així la despesa horripilant que comporten els darrers i inútils anys de la vida. Barcelona només podrà ser la capital del món, en efecte, quan es nacionalitzi àdhuc la mort i tothom estigui obligat a cascar-la vora la seixantena, una edat més que suficient per haver tocat suficient faldilla, saber si hom serà premi Nobel o no escriurà mai res de profit i plantar o arrencar tots els arbres que li dicti l’arbitri. Ara que la mort està de rebaixes, res seria més bonic que estalviar-nos la senectut, aquesta època de la vida que els cursis associen a l’experiència però que tot hom sincer escarneix com un neguit altament prescindible. Nacionalitzi la mort, hiperalcaldessa, i així la gent s’espavilarà més aviat en vida.

Nacionalitzi la mort, hiperalcaldessa, i així la gent s’espavilarà més aviat en vida

Els podemites i els comuns van prometre’ns acabar amb la màfia: per una sola vegada que compleixen la paraula, cal celebrar-ho a cor què vols. Serveis Funeraris ha mort. Visca la defunció!