Els meus estimats haters de l’escola llacista-processista, lectors d’una fidelitat més incondicional que l’amor de la formiga per fer cua, m’acusen sovint d’un excés de crítica als líders de la cosa indepe, d’esmenar amb compulsió sense tenir la valentia de proposar alternatives al sentimentalisme dels màrtirs i, en definitiva, de criticar-ho tot des de la comoditat del sofà. L’edat m’ha regalat una propina de modèstia franciscana i reconec que els voluntaris de la causa tenen tota la raó del món; això de fer crítica, autocrítica, pseudocrítica o metacrítica, en una societat regida per les emocions i la fidelitat al cap de la parròquia és un tic que sobra, massa germànic. Aquí a Can Escalf ens regim per l’empatia i, m’agradi o no, l’argument segons el qual no es pot esmenar els engarjolats perquè pateixen més que naltrus és definitiu i, com la Immaculada Concepció, no admet cap disputa.
D’acord, fem un exercici de clemència estival. Oblidem que els líders del procés van enganyar-nos i, si et molesta el significat del verb enganyar (Alcover-Moll: “Induir a error amb paraules o accions que deliberadament fan creure allò que no és.”) direm que no-ho-van-saber-fer-millor i admetrem també que no-coneixien-prou-l’enemic: sí, recontrasí i no farem cap més esmena. Admetem, en definitiva, que han decidit sacrificar-se per nosaltres com Jesús el natzarè i, posats a ser benvolents, acceptem comprar també la falòrnia segons la qual ara hem de lluitar per un segon referèndum que el Felip VI de torn, pobret ell, no només admetrà com a vinculant sinó que fins i tot li cardarà il·lusió signar-ne el resultat. Compro! Em cruspeixo amb patates tots els articles que he escrit des del sofà (que, com podeu imaginar, ja té la forma de les meves natges) i admeto sense embuts la bonhomia dels líders.
Tornem doncs a cridar “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” i acceptem també com a superbrillant la idea d’un segon referèndum. Acato la proposta però només hi posaré una condició. Si, com les parelles en crisi, l’independentisme va de donar-se una nova oportunitat, afirmo solemnement la necessitat d’obrir una segona caixa de resistència, amb les particularitats que citaré a continuació. Si la primera caixa fou destinada a sufragar les fiances i multes de presos i exiliats, proposo l’imperatiu que la segona estigui exclusivament destinada a la seva jubilació. Ras i curt, admeto el sacrifici que Puigdemont, Junqueras i etcètera han fet per la independència. D’acord, reina; ho van intentar. Doncs bé, els estimem amb tanta força i els adorem amb tant d’entusiasme que els sufragarem el retiro. Això d’exigir saba nova és molt de la tribu; i no hi ha millor regal que el cash.
Sé que la proposta pot semblar confusa, però no hi ha res més senzill d’entendre. Un servei a la pàtria només pot compensar-se amb una almoina. Hem acceptat el possibilisme; doncs bé, ara que tornem a començar de nou, els ídols han de descansar. Res de discursos en veu alta a Sant Vicenç dels Horts, res d’haver de fer llibres per pagar-te el lloguer belga. Carles, Oriol, Jordis, Rulls i Turulls, no us faltarà res. De què estem parlant? Un o dos milionets de pepinos per barba? Doncs endavant, que Òmnium i l’ANC posin en guàrdia les padrines de l’Eixample i entre la família i adherits això ens ho pelem en una setmana! Penseu-hi bé, líders del procés; continuareu cobrant sense necessitat d’entrevistes ni volums absurds de contes infantils o articles inflamats a l’Ara. Per jubilar-se mai no és d’hora. Si repetim això del referèndum, la proesa mereix una segona ronda de calerons.
Que ningú torni a acusar-me mai més de quietisme. Juro per ma mare que l’article no l’he fet des del sofà, sinó recte i dempeus com el mateix Nabokov quan escrivia aquell conte del pedòfil. Mai més em podreu dir que no he proposat res i que tot ho critico. Si és al preu de jubilar els nostres grans mandataris, ja em direu on cal adreçar el pagament per la segona caixa. A través de la beneficiència, ai las, espero entrar finalment al regne de les bones persones. Deixem descansar els guerrers, i que els seus fills comencin a emular-los, encara que sigui amb el mateix resultat per bandera. Car aquí, ja ho sabeu, del que es tracta és de tornar-ho a fer, peti qui peti. Doncs tornem-hi, i per pagar que no quedi, que som catalans!