Arribat a la norantena d’anys i suposadament aliè als despatxos on els líders catalans fan veure que decideixen coses, Jordi Pujol continua demostrant que encara és el polític més intel·ligent de la nostra tribu. Amb tota la comèdia de la confessió de la deixa i aïllant-se del món com un eremita, l’antic president ha tingut l’habilitat de construir-se un martirologi fet a mida i, amb aquesta nova disfressa tan cristiana de penitent abandonat pels seus antics aduladors, ha continuat enganyant magistralment la majoria de babaus que poblen exasperantment les tribunes del periodisme a Catalunya. Parlo dels opinaires que repeteixen fins a la nàusea que Pujol viu mig soterrat a casa seva contínuament pendent de com la història el jutjarà, quan en el fons no han entès que fa manta temps que ja controla el relat sobre la seva figura i que l’únic que el torba és com pot seguir manant.

Ho explicarem a poc a poc, perquè fins i tot ho entengui Francesc-Marc Álvaro. A qualsevol partit que hagi monopolitzat el poder a l’Espanya autonòmica, i Convergència és un d’ells, se sap perfectament que la corrupció és un afer menor. De la mateixa manera que el cas Filesa ni la trama Gürtel han impedit que PSOE i PP continuïn ocupant el centre dels aparells del poder a l’Estat, i que Felipe i Aznar puguin anar pel món cobrant conferències a preu d’or, Convergència ha seguit monopolitzant la política catalana malgrat la sentència del cas Palau i la descoberta d’una de les trames (més modestes, per cert) del 3%. D’això n’és ben conscient Jordi Pujol, que coneix com ningú la dinàmica dels partits espanyols, però també Mas i Puigdemont, que han dissimulat el finançament il·legal canviant de nom la criatura i disfressant-la de coalicions trufades de cantautors i d’altres vedets.

El tòpic diu que Madrit va esbombar el famós tema de la deixa per collar Pujol tot just quan l’antic president començava a declarar-se independentista, amb l’objectiu de tacar els seus hereus i dinamitar els inicis del procés, però els trets van per una altra banda molt diferent. Qui va magnificar de seguida el tema de l’herència andorrana de la família Pujol (un afer tributari absolutament menor que podria haver-se saldat amb dues o tres portades) va ser el mateix expresident amb una confessió melindrosa i exagerada. De fet, Pujol estava i estarà encantat que es parli de les seves malifetes bancàries mentre els catalans continuïn comprant els preceptes que marcaren el pujolisme, a saber: que la Generalitat és una administració amb molt més poder que la ciutadania i que la independència de Catalunya és impossible perquè Espanya la reprimirà, si cal mitjançant la porra.

Mentre els líders catalans continuïn defensant un independentisme que no surt al carrer per por dels cops de la policia i abracin l’autogovern per repartir-se les engrunes que ens cedeix l’Estat, Pujol serà més feliç que si es trobés a Tagamanent a punt de queixalar un entrepà de catalana

Com ha demostrat el judici del procés, els espanyols necessiten ben pocs motius per fotre un polític català a la trena i, si el poder central hagués volgut desactivar Pujol i Artur Mas, els jutges haurien actuat en conseqüència fins i tot abans de la pantomima participativa del 9-N, demanant a l’hereu convergent quelcom més que una fiança que han acabat pagant les tietes de l’Eixample. L’únic interès que Pujol ha tingut abans i després de la seva confessió és que els catalans continuïn comprant l’ètica processista de l’anar empenyent per acabar enlloc. Mentre l’autonomisme imperi, i Pere Aragonès cobri el jornal tot exhibint com un èxit que Sánchez li deixi repartir alguna ajudeta als catalans més pobres, Pujol respirarà tranquil, perquè la seva moral castradora de l’independentisme s’haurà imposat. Mentre els polítics catalans parlin en convergent, l’avi continuarà essent el rei.

Sembla mentida que, després de seguir-lo durant més de trenta anys, la majoria de gasetillers del país encara hagin caigut en les trampes d’un home que primer els va enganyar fent-los creure que la Generalitat tenia el poder de la Casa Blanca i que ara encara els cola la història de la deixa disfressat de franciscà ploricó. No han entès que a Pujol se li’n fot si podrà passejar-se o no per Catalunya adoctrinant les padrines com ho feia en temps de l’helicòpter mentre pugui fer que tots els polítics catalans que el succeeixin siguin una caricatura de la seva pròpia figura, com certifica perfectament la trista aparença beata d’Oriol Junqueras, el seu successor natural. Mentre els líders catalans, insisteixo, continuïn defensant un independentisme que no surt al carrer per por dels cops de la policia i abracin l’autogovern per repartir-se les engrunes que ens cedeix l’Estat, Pujol serà més feliç que si es trobés a Tagamanent a punt de queixalar un entrepà de catalana.

Jo avui et felicito, president, perquè tot i haver-nos enganyat durant lustres, encara continues essent més llest que la majoria dels teus súbdits. I, pel que fa a això de la consciència, pots estar ben tranquil: els teus successors ens han robat infinitament més que tu i han jugat amb les nostres il·lusions d’una forma molt més barroera que no pas amb la teva moral de fer país. Al capdavall, tu vas ser prou prudent com per no canviar-nos l’Estatut ni prometre’ns mai els quatre rocs que hi ha a Ítaca. Tranquil, Jordi, tranquil, que ho has deixat tot ben lligat i t’ha quedat la Generalitat neta d’independentistes. Si jo fos del país enemic, estimat Molt Honorable, et tornaria a fer espanyol de l’any.