Resulta indignant i curiós palesar com a la majoria dels governs del planeta els ha agafat una pressa sobtada per guarir psicològicament els ciutadans dels estralls de la covid i del posterior enclaustrament. Aquesta fal·lera per la salut mental es fonamenta en tones de cinisme, vist que moltes de les angoixes experimentades pel comú (del mal de mar que ens agafa quan tornem a caminar per la ciutat entre multituds afamades de consum, a formes de depressió i autotortura corporal) són filles d’algunes de les restriccions contra la mobilitat impulsades per aquestes mateixes administracions. A la tribu, com sempre, hi posem una mica de pompa i circumstància; a la mínima que pot, visiti un hospital o una botiga de carquinyolis, el Molt Honorable afirma compulsivament la frase “estem plenament compromesos amb la salut mental”, i no m’estranyaria que aparegui algun dia amb camisa de coll Mao cantant mantres com el plom d’en Gaspar Hernàndez.

Durant els anys més tensos del procés, els problemes psicològics dels catalans no existien, car tothom s’entretenia amb la darrera jugada mestra d’Artur Mas o el resultat d’una assemblea de la CUP. Però, ara per ara, això de la política catalana i els vaivens cupaires no importa ni a l’Anna Gabriel (la més llesta de tots, que abans del naufragi va marxar a Suïssa d’Erasmus), i la conciutadania fa santament guarint-se els traumes amb el terapeuta o guardant els pocs eurets que li resten de mesada per donar-los a La Marató. No cal ser un gran psiquiatra per veure com la depressió és una germana bastarda de la ira i, quan el desànim i la paranoia són col·lectius, vol dir que la ràbia pot esclatar on menys t’esperes. El millor exemple d’això és el nou boc expiatori de la postpandèmia: el negacionista de les vacunes, l’ésser maligne que es convertirà ben aviat en la víctima de totes les frustracions dels indignats. Els austríacs els volen tancar, aquí potser acabarem matant-los.

Davant del nou episodi d’histèria col·lectiva, seria interessant desactivar la ràbia i no titllar d’agressors aquest 10% de la població, perquè quan li dius a algú que és un tanoca, és normal, aquest estarà poc disposat a deixar-se convèncer

A Espanya ronden un 10% de bípedes no vacunats que reneguen de la xeringa per motius diversos i estrafolaris; alguns creuen que el senyor Pfizer vol inocular-los un microxip per rastrejar-los la ubicació i d’altres s’acullen al seu déu particular per evitar que un metge els grapegi la dona. La norma bàsica del mecanisme victimari s’ha imposat i el repetim com autòmats; els no vacunats són una colla d’atàvics ignorants, insolidaris que no tenen cap mena de compassió amb la resta de la humanitat i etc. Per molt que servidor pugui estar-hi d’acord, i més enllà de si s’està a favor d’un passaport covid o de la vacunació obligatòria, el fet d’assenyalar els no vacunats sota l’estigma de la ignorància pot satisfer el nostre ego i la voluntat d’immunitzar-nos, però l’experiència demostra que regalar la condició d’empestats a una minoria acostuma a fer-la créixer. Fa molta mandra convèncer segons qui, ho sé; però sempre és preferible argumentar que estigmatitzar.

Una de les formes predilectes d’afirmar el subjecte al nostre cantó de món és fer-se l’ofès o l’agredit. Per molt que els vacunats siguin una amplíssima majoria de la població i que siguem un dels indrets del globus més obedients amb el metge (també ho som, ai las, amb el jutge), la dialèctica victimària ens obliga a aïrar-nos amb la minoria no vacunada, una colla de temeraris analfabets que, segons sembla, tenen com a lema vital contagiar-nos el bitxo i enviar-nos a la tomba. Davant del nou episodi d’histèria col·lectiva, seria interessant desactivar la ràbia i no titllar d’agressors aquest 10% de la població. Perquè quan li dius a algú que és un tanoca, és normal, aquest estarà poc disposat a deixar-se convèncer. I si a més, com ja està passant, el titlles poc més que d’assassí, doncs s’entén perfectament que encara es reafirmi més en la seva convicció. La unanimitat no existeix, i per això vacunar (o fer votar) obligatòriament tot un poble només passa a les repúbliques bananeres.

Davant la complexitat, sempre és millor convèncer. Per molta mandra que faci. A més, mentre argumentes se’t passa la mala llet i, de pas, exercites la salut mental.