Cal escoltar la massa, mirar-la tranquil·lament, sense tanta propensió a fer-se l’ofès amb aquell tic nostre de qui es creu editorialista de La Vanguardia a temps parcial. Guipeu la riada de gent, aparentment tèrbola i indefinida com un tolit, i ben aviat hi reconeixereu el vostre propi rostre. Car la massa de joves que ballen, mamen i cremen arbres vora la plaça d’Espanya (un indret tan sòrdid que fa de bon foguejar, sia dit) és només un mirall de nosaltres mateixos. La massa és jove, certament; és plena de tots aquests nanos i dones a qui dueu lustres fent-los creure que cal viure per sistema en aquesta condició que els cursis anomenen precariat i que a casa, de tota la vida, n’hem dit ser pobre. Sí, són els joves als qui heu volgut atuir rebaixant-los tota l’ambició, dient-los que la seva única sortida vital era fer-se youtubers i parlar de quan els ve la regla. Heus ací la vostra obra. Contempleu-la.
Fixeu-vos en la massa, feu el fotut favor de callar i llegiu el vostre millor prosista. Hi ha nanos que priven (així ho dèiem els de la generació X, que encara ens empitofàvem amb Pompeu Fabra; ara en diuen tajar-la), només faltaria, perquè una dotzena de birres del paqui són vuit euros i pico i ja em diràs qui collons s’asseu a un bar a pagar-ne tres, per molt que el propietari et garanteixi una bona conversa sobre com de cosmopolita era Barcelona durant els setanta. Volíeu una ciutat d’adolescents sense futur i curulls de somnis equivocats perquè no us fessin ombra, i encara us queixeu que per la Mercè (i si cal per Santa Eulàlia) us cremin un parell de contenidors. Encara fan poca cosa, pobrets meus. Si tornessin el rèdit de tot el menyspreu amb què els heu tractat, si tinguessin els pebrots d’escopir la minsíssima bestreta amb què els heu alimentat, cremaria fins i tot la Mar Bella.
La comèdia és tan fràgil i xarona que fa quasi de mal glossar. La policia barcelonina, i totes les altres sectorials uniformades, coneixen perfectament qui són els autors dels aldarulls que ens han monopolitzat darrerament els noticiaris. L’Estat, filla meva, sap fins i tot a quina hora fots el carquinyoli amb l’amant i quin és el teu grup sanguini, i ja em diràs si no té la capacitat de recitar nom, cognoms i fins i tot ubicació exacta de quatre nanos que s’avorreixen i fan disbauxa assajant batalletes campals. La policia els té calats, els alts funcionaris saben on viuen, però a tothom li surt més a compte fingir-se sorprès i exaltat davant l’enèsima rebel·lió d’una massa en el fons inofensiva, i tot per seguir-la matxacant i llevar-li la poca ànima que li queda. No necessites la policia quan tens el país ben curull de bòfia moral, d’articulistes i tertulians que reclamen ordre impostant mirada d’assenyat.
La massa és plena de tots aquests nanos i dones a qui dueu lustres fent-los creure que cal viure per sistema en aquesta condició que els cursis anomenen precariat i que a casa, de tota la vida, n’hem dit ser pobre
Ja sabeu que jo transito per altres camins, i tinc una estranya dèria per tractar els meus lectors d’intel·ligents. Per això us recomano que parem d’esverar-nos i mirem què hi ha de nosaltres en aquesta massa que ens encén la pantalla del portàtil cada matí per guarir-nos la consciència. El sistema respira ben tranquil veient com els diaris pontifiquen sobre la presència de menas (a saber, “menor estranger no acompanyat”, que és una definició ordida per ubicar-te directament en la merda) i d’altres professionals de la disbauxa als botellots, jo us prego que aneu una mica més enllà, perquè de fet això és el menys interessant d’aquesta massa que us està parlant, que viu avorrida de no tenir incentius i a qui heu tancat injustificadament a casa durant més d’un any. Aquesta és la massa que crida, amb una música que només jo puc sentir i que seguiu ignorant per fer la viu-viu.
Som en un país que agonitza, liderat per una plèiade de funcionaris moribunds, i resulta del tot lògic que a la seva capital, de tant en tant, la massa surti al carrer per dir caca pet cul pis. Què esperàveu, estimats polítics; legions de joves recitant Hölderlin? La massa de l’1-O era rebel i bella, com ho són totes les masses que tenen sentit, una massa que atreia perquè estava feta de gent que no tenia ganes de negociar la seva llibertat. Tot això que vivim ara són deixalles d’aquella imatge; d’una societat que ha renunciat a tot en deriven masses mortes, que pillen un cego amb un cubata baratet i que si les encastéssim en una barra de bar no sabrien ben bé què dir-se entre ells i elles. Mireu la massa. Apreneu-ne. Són el vostre fill i, mal que us pesi, se us assemblen a la perfecció. Només quan recuperem el tremp, la massa també serà lluminosa. Només quan hi hagi vida, la massa tornarà a fer por.
De moment, som a la inèrcia i els nanos mamen. Els entenc. Jo també ho feia, fins que el psiquiatre va dir que prou i el fetge em cantava com el d’un ànec. Primer t’arrapes al deliri intentant destruir-te, i després, si sobrevius, veus que és molt millor veure-hi clar. Però això ja arribarà. De moment, el que cal fer és contemplar la massa.